Autor Cinema, teatre i televisió
31 març 2015 a 18:00

Crítica cinematogràfica: Whiplash

0 Flares 0 Flares ×

Ritme, velocitat i sentiments a flor de pell

Whiplash

Whiplash

DRAMA. Estrenada: 2014. Dirigida per: Damien Chazelle. Repartiment: Miles Teller, J.K. Simmons, Melissa Benoist, Paul Reiser, KAvita PAtil, Jesse Mitchell. Duració: 103 min

Re-doble que augmenta progressivament tan de ritme com de volum mentre la càmera s’apropa lentament a un jove immers en la música procedent de la bateria. Aquest és l’inici i el final de Whiplash un film on la passió i el dolor van de la mà. A l’igual que el muntatge i la música, perfectament compassats per tal que semblin un sol element.

El conjunt de plans detall de la bateria i de les faccions dels diferents protagonistes creen més dinamisme i rapidesa al film. Damien Chazelle, després del guió de Grand Piano, torna a donar el paper principal a la música però aquesta vegada al jazz, un gènere on els artistes composen en base als seus sentiments, el mateix que transmet el film cada vegada que s’escolta una nota, ja sigui procedent de la BSO o dels personatges.

Un jove ambiciós aspirant a bateria entra a la millor banda de jazz de la costa est, allà es topa amb un professor ple de talent però que utilitza uns mètodes d’ensenyança poc ortodoxes: crits, bufetades,… Neiman, que desitja arribar a ser com Charlie Parker, es veu entre l’espasa i la paret, entre la seva dignitat o el futur que tan desitja. Ritme, velocitat i sentiments a flor de pell són el que el so de les baquetes al repicar contra la bateria deixen anar del qui les sosté; suor i sang es barregen amb els crits i els aplaudiments, un seguit de sentiments que arriben a traspassar la pantalla, només en els instants que la música acompanya les imatges que s’observen. El film no segueix l’estructura clàssica de Syd Field, ja que no hi ha dos punts de gir clarament definits sinó que es centra en un seguit de “petits” clímax que fan coherent l’avanç de la història però no interessant. Aquest aspecte fa perdre molt al film però gràcies a la música, punt central que guia i ajuda a que no sigui monòtona, el film guanya intensitat i interès.

Les actuacions, juntament amb la música, són el més ressaltable del film ambdós elements donen vida a les paraules i a la història falta d’interès que té al darrera, per aquesta raó la trama central passa a segon pla, donant prioritat a la música i a les interpretacions, sobretot la de l’oscaritzat J.K.Simmons, qui interpreta al professor exigent i estricte.

Cristina Nocete

@crisnocete

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×