Autor Cinema, teatre i televisió
25 març 2015 a 18:00

L’efecte o la ciència de l’amor

0 Flares 0 Flares ×

Realisme, ciència i teatre

Pau Roca i Nausicaa Bonnín protagonitzen "L'efecte" a la Sala Beckett

Pau Roca i Nausicaa Bonnín protagonitzen “L’efecte” a la Sala Beckett // Foto: Bito Cels

DRAMA. Autora: Lucy Prebble. Traducció: Jordi Prat i Coll. Direcció: Carol López. Ajudant de direcció: Jan Vilanova. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Pau Roca, Montse Germán, Paul Berrondo. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Luis Martí. Vestuari: Berta Riera. Música i so: Pablo Miranda. Moviment: Ingrid López Belmonte. Disseny del cartell: Edu Buch. Fotografia del cartell: Bito Cels. Producció: David Costa i Adriana Nadal. Una producció de Sixto Paz Produccions.

La Sala Beckett manté el seu compromís amb les companyies petites, i les productores amb pocs recursos però amb unes immenses ganes de treballar. La Beckett segueix apostant per noves maneres de fer teatre, com són les que proposen Parking Shakespeare, ATRESBANDES, o en el cas de “L’efecte”, Sixto Paz Produccions.

Després del seu darrer èxit, “Pulmons”, aquesta jove productora teatral s’endinsa en el món de la ciència amb un text de la dramaturga i guionista britànica Lucy Prebble. Mantenint el seu minimalisme escènic, per a aquesta ocasió, Paula Bosch ha construït un espai estèril, desinfectat i antisèptic on el blanc és el color predominant. Una gàbia de vidre dins la qual dos joves voluntaris s’ofereixen com a conillets d’índies per tal de testar els efectes del nou medicament antidepressiu de la farmacèutica Rauschen, un nom ben crític – en alemany “Rauschgiften” és com s’anomena a alguns dels psicotròpics –  per a una indústria que sovint és criticada per vendre “drogues”.

En aquest context coincideixen la Connie, interpretada per Nausicaa Bonnín, i en Tristan, a qui dóna vida Pau Roca; dos joves totalment diferents, i a priori fins i tot incompatibles, però  que de mica en mica es van fent propers, molt… qui sap si pels efectes de les pastilles, o no. És possible saber-ho? Quina certesa se’n pot tenir de tot plegat? I si l’efecte fos diferent per a cadascú, i si un dels dos no en tingués cap? Enamorar-se es pot considerar un efecte secundari? De què? De la vida?

Amb una agilitat fantàstica i un equilibri perfecte entre el drama i la comèdia, Prebble descriu personatges altament realistes, preocupats – o no – pels contratemps d’avui dia, i introdueix amb una gran intel·ligència, la ciència i les malalties mentals en una obra de teatre. Un fet que, automàticament, converteix la peça en teatre contemporani (i del bo), no per l’excentricitat que de vegades caracteritza aquestes peces, ni per fer una revisió “trencadora” d’un gran clàssic, sinó per la seva roent actualitat.

És meravellós que els autors d’avui es dediquin a posar en escena temes crítics, i tabú com poden ser les malalties mentals, i sobretot la depressió. La relació que s’estableix entre la ciència i la psicologia, l’enteniment i comprensió de la complexitat de l’ésser humà. L’ús dels recursos químics per solucionar – o si més no, pal·liar – quelcom psicològic. Fins a quin punt l’ànima és química i física? Després d’un transplantament de cervell seguiríem essent els mateixos?

Si bé l’estructura de la peça té un ritme constant, i tant el text com la interpretació dels actors aconsegueixen captar des del primer moment l’atenció dels espectadors, el final de l’obra és del tot incongruent en relació a la resta de l’obra. Després de tota la tensió acumulada durant els 85 minuts anteriors, el final es descobreix com a un happy ending ensucrat, inversemblant i gens conclusiu. Un final que tampoc anava acompanyat de la direcció – brillant en la resta de l’obra – ja que plantejava un quadra final gens plàstic, amb tots els actors col·locats, pràcticament en fila, al fons de l’escenari.

Malgrat aquest final estrany, la resta de l’obra és sorprenent ja que presenta quatre actors que, molt còmodes en el seu perfil habitual, en aquesta ocasió s’han dedicat a experimentar altres sensacions a les quals no tenen acostumats els espectadors. En aquest sentit destaca Pau Roca, que si bé a dia d’avui ja compta amb una àmplia trajectòria a les espatlles, a “L’efecte” es mostra més distès i juganer que mai, i amb una energia escènica absolutament antagònica a la d’aquell jovenet de “Ventdelplà”.

No obstant això, la que més brilla és sens dubte Nausicaa Bonnín que, amb una gran responsabilitat, suporta i transporta el pes de la peça. Montse Germán i Paul Berrondo, per la seva banda, si bé comparteixen una trama secundària no són menys sorprenents, i els seus personatges són igualment interessants i altament humans.

Cal destacar també, la gran feina de direcció de Carol López. Amb la seva mà experta, López ha aconseguit fer créixer els actors, i amb ells els personatges, fent-los circular per un munt de moments que omplen les interpretacions de mil matisos, i en conseqüència també la totalitat de l’obra.

En definitiva, una altra producció exitosa dels integrants de Sixto Paz Produccions, que compleix amb les expectatives i convida als espectadors a gaudir de textos contemporanis, frescos, realistes i punyents que d’una o altra manera, acaben fent reflexionar els espectadors.

@anna_mestreseg

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×