Autor Cinema, teatre i televisió
17 juny 2015 a 18:00

Mi relación con la comida o la gestió de la rendibilitat emocional

0 Flares 0 Flares ×

Indigestió agraïda

“Mi relación con la comida” es pot veure al Versus Teatre fins al 28 de juny

“Mi relación con la comida” es pot veure al Versus Teatre fins al 28 de juny // Imatge del web de Versus Teatre

INDETERMINADA. Autora: Angélica Liddel. Intèrpret: Esperanza Pedreño. Vestuari: Daniela Presta. Sastressa: Isabel López. Espai Sonor: Iñaki Estrada Torío. Disseny d’il·luminació: Gustavo Recuero. Tècnic de llum i so: Susana Romero. Cartell: Manuel Pedreño. Imatge: Noah Shaye, Carmelo 1es1, Sergio Prado, Eduardo Momeñe. Ajudant de direcció: Cristina Arranz. Posada en escena: Esperanza Padreño i Isidro Paterna. Una producció de El Buco Producciones. (Fitxa tècnica de l’estrena al Teatro Galileo de Madrid).

Esto no es una sinopsis, es un aviso. AVISO: Esta obra es un escupitajo, una vomitona y un acto de resistencia frente a la violencia real. Un pedo, un acto insubordinado y confesional que pone en jaque a todos los fascismos que pretenden crear en torno suyo un sistema totalitario. El público que vea esta obra correrá el riesgo de la posibilidad de revolución.

Així es presenta “Mi relación con la comida”, l’última obra d’Angélica Liddel, actriu i dramaturga gironina, interpretada per Esperanza Pedreño. I no diuen cap mentida. A dia d’avui “Mi relación con la comida” és la peça més visceral, incòmode, i crítica que s’ha vist als escenaris durant tota aquesta temporada.

El text de Liddel és una esgarrapada constant, una puntada de peu a l’estómac, una tortura sàdica que l’espectador aguanta, suporta i pateix durant 90 minuts. No obstant això, no és desagradable, ans al contrari, és preciós, magnífic, i fins i tot alliberador veure en escena pensaments compartits per la societat emmordassada.

Liddel dissecciona la conjuntura actual, el famós “moment històric” que vivim, i en fa una expedició mil·limetrada per tots els seus racons més negres i podrits – és a dir quasi tots, en realitat –. A partir de la senzilla premissa del rebuig d’una dramaturga – possiblement l’alter ego de la pròpia autora – a la invitació d’un peix gros del sector per anar a sopar a un cert restaurant per parlar de la seva obra, Liddel enceta una argumentació per justificar la negativa que la porta a temes tan controvertits i espinosos a dia d’avui com l’educació, la pobresa, l’església, o la política, i el que encara és més interessant, les relacions que s’estableixen entre ells.

A diferència d’aquells espectacles que s’autoanomenen crítics i trencadors, però que al final acaben resultant petites rebequeries infantils, “Mi relación con la comida” és la Crítica en majúscules, és la més dolorosa i titànica de totes, l’única que no deixa escapar cap fil, que no es deixa cap qüestió al tinter, que no es preocupa dels “amigantes” – neologisme brillant creat per Emili Lledó a partir dels conceptes “amigo” i “mangante” per referir-se a les amistats corruptes entre persones poderoses –. És doncs, la mare de totes les crítiques, la més valenta, la més honesta, la crítica que s’acaba convertint en un tsunami anihilador que hipnotitza els espectadors per la bellesa i la veritat de les paraules que transporta encara que puguin fer mal.

Amb aquest text, Liddel posa de manifest que la censura encara és vigent avui dia, si bé amb un canvi de nom: educació. I tant es refereix a l’educació cada dia més precària rebuda als centres educatius del país, com a l’educació i el respecte que massa vegades – per no dir sempre – ens tapa la boca per no ferir a l’altre, per quedar bé, perquè cal seguir aguantant. Vivim en una època en la qual, en última instància, només s’han produït canvis de nomenclatura, en la qual res, o pràcticament res, ha canviat i on els eufemismes de conceptes antics i casposos regnen en el nostre dia a dia sense provocar-nos cap mena de picor.

“Mi relación con la comida” és una sacsejada a la consciencia de l’espectador, és una posada al límit de la seva resistència, de la seva educació. Fins quan podrà aguantar el sagnant discurs sense tapar-se les orelles o acotar el cap avergonyit? Acceptarà el contacte físic imposat? Podrà suportar veure una persona nua durant més de 30 segons? Serà capaç d’aguantar una vomitada literària d’hora i mitja sobre el món que es trobarà un cop surti de la sala? Acceptarà ser criticat com a espectador? I com a ciutadà?

Per aquesta ocasió, Liddel no ha volgut interpretar el seu propi text i l’ha posat en mans d’Esperanza Pedreño, actriu coneguda per la seva vis còmica i pel seu compromís amb la societat i l’art. En aquest sentit doncs, la combinació no podria ser més perfecta i efectiva. Pedreño acull les paraules de Liddel, les amassa, les digereix i les fa pròpies per després oferir-les en un discurs ple de joc, amb una gran fluïdesa corporal, orgànic, visceral i fascinant ple de suor, de sang i de fang. Una interpretació a cor obert, un repte que Pedreño assumeix i desenvolupa de manera brillant des de l’entrada fins al mutis final.

L’espectacle també es mereix una menció especial al vestuari dissenyat per Daniela Presta, una peça única, versàtil, precisa, meravellosa i amb una capacitat de joc que se suma a la de la ja homenatjada Esperanza Pedreño creant així un tot homogeni entre actriu i vestit.

Igualment es mereix ser destacada la posada en escena desenvolupada per la mateixa Padreño juntament amb Isidro Paterna, per l’ús de l’espai i sobretot per l’aprofitament d’aquest. Una posada en escena que comença en uns espais molt reduïts i quadriculats, però que de mica en mica va creixent, com el text, i va estripant tots els límits que troba, creant nous espais en funció de les necessitats. Un exercici fascinant de domini de l’espai amb una gran visió plàstica del que pot arribar a ser una escena teatral.

En definitiva doncs, “Mi relación con la comida” és l’obra que tot ciutadà d’avui necessita veure. És una medicina per la mediocritat, per la supèrbia, per la cara dura, pel feixisme, per la imposició irracional, per la hipocresia, pels panxacontents, pel ramat… per un munt de qüestions i problemes! Això si, sempre que qui s’assegui a les butaques del Versus Teatre sigui capaç d’escoltar atentament, entendre i pair tot el que aquest parell d’artistasses, i tot l’equip que forma part de l’espectacle, és a punt de tirar-li per sobre. Bon profit, i que vagi de gust!

@anna_mestreseg

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×