Autor Articles i estudis
14 juliol 2016 a 18:00

Moros a la costa: La història dels pobles dobles del Maresme

0 Flares 0 Flares ×

ireneu arenys (1)

Arenys de Mar – Arenys de Munt, Vilassar de Dalt – Vilassar de Mar, Premià de Dalt – Premià de Mar… qualsevol que hagi passat per la comarca del Maresme i s’hagi banyat a les seves platges (o patit les cues de la N-II), segur que s’haurà adonat d’aquesta particular dualitat que existeix entre els pobles d’aquesta part de la costa barcelonina. No obstant això… ¿quin és l’origen d’aquest curiós desdoblament que ha fet que diversos pobles diferents, uns situats a la mateixa platja i altres allunyats d’ella uns quilòmetres, comparteixin un mateix nom? La Història, com passa sempre, té els seus cops amagats i els puc assegurar que les seves poderoses -i de vegades sanguinolentes- raons per haver de fer-ho.

A pocs quilòmetres de Barcelona, cap al nord, podem trobar la comarca del Maresme, una franja de terra d’uns 400 km2 que ocupa l’estret peudemont existent entre els cims de la serra del Montnegre  i les platges de la Mediterrània. Aquesta comarca, des de sempre ha estat la destinació de vacances preferit de la burgesia barcelonina. La seva relativa proximitat a la capital, les seves costes i els seus paisatges barreja d’agricultura, boscos espessos i muntanya baixa, han fet que aquest espai, des del segle XIX, sigui un dels centres turístics amb més força i desenvolupament de Catalunya. Però, és clar… no sempre han estat així les coses a aquesta part del Mare Nostrum i, durant diversos segles, tenir una caseta a la platja, no era sinònim de folgança i festa, sinó de ser una presa fàcil dels pirates que, simitarra a la mà, visitaven de forma furtiva i violenta les platges del Maresme.

Durant el segle XVI i fins al segle XVIII, el mar Mediterrani era el tauler d’escacs on es dirimien els polsos de poder entre un Imperi Espanyol en decadència i un Imperi Otomà que, en plena expansió, posava en un seriós compromís als països europeus.

Aquesta situació de conflicte entre les dues potències feia que les topades bèl·liques fossin constants, encara que va tenir un punt d’inflexió al moment de la Batalla de Lepant (1571), quan les tropes cristianes, amb Espanya al capdavant, van aconseguir parar els peus a la expansió mediterrània de les hosts turques. No obstant aquesta derrota, hi havia moltes formes de molestar als espanyols al Mare Nostrum sense haver de recórrer a la lluita directa de les flotes. I una d’elles era dur a terme expedicions de pirateig.

En aquestes incursions -que s’organitzaven des de molt de temps abans de la derrota de Lepant- grups reduïts d’embarcacions otomanes (moltes vegades amb moriscs espanyols expulsats i que es coneixien el territori) atacaven les poblacions costaneres de tota la Mediterrània Occidental. La idea era fer ràtzies ràpides i violentes amb les quals saquejar els pobles costaners i crear un clima de terror i inseguretat entre la població civil. En poques paraules: terrorisme.

Els pobles de tot l’arc mediterrani espanyol es van trobar d’aquesta manera amb una seriosa amenaça per a les seves vides (d’aquí l’expressió “No hi ha moros a la costa”). Amenaça que, a més, no era resolta satisfactòriament per la corona castellana, tenint en compte la seva prioritat absoluta envers el control militar de l’Atlàntic i del control de les riqueses que provenien del Nou Món, la qual cosa provocava una seriosa desprotecció de les costes mediterrànies. O dit d’una altra manera, que com els turcs no deixaven expandir-se cap a orient, els recursos es van anar cap a occident, deixant els territoris espanyols més orientals de la mà de déu.

Al Maresme, els pobles, coneixent la perillositat que es desprenia d’estar a prop de la mar, van créixer a una certa distància de la costa. La franja costanera, per la seva banda, quedava relegada per als que tenien terres a aquella zona o bé per als que no tenien terres i es veien forçats a viure de la pesca per a poder subsistir.

D’aquesta manera, aprofitant els llits gairebé sempre secs de les rieres i torrents que, baixant del Montnegre i el Corredor porten des de l’interior a la costa, es van anar desenvolupant unes vies de comunicació entre els pobles originals i els seus barris de pescadors. Barris marítims que, davant l’amenaça barbaresca, o bé es parapetaven com podien (encara avui es poden trobar moltes masies fortificades i torres de vigilància d’aquella època) o, el que era més normal, fugien cap al nucli habitat de terra endins, tornant a casa un cop el perill havia passat… si encara estava sencera, és clar.

Així les coses, a més de les evidents dualitats abans esmentades de Premià, Vilassar i Arenys, pobles maresmencs d’interior com ara Tiana, Teià, Sant Iscle de Vallalta o Palafolls, van desenvolupar els respectius barris mariners de Montgat, Masnou, Canet de Mar o Malgrat de Mar. Nuclis costaners que no va ser fins l’arribada del segle XIX -i amb ell, la fi definitiva de l’amenaça pirata otomana- quan van poder créixer lliurement, independitzant-se molts d’ells de les parròquies principals, formant el germen dels municipis turístics que coneixem a l’actualitat.

En resum, que aquests pobles dobles del Maresme corresponen a una resposta de la població civil en un moment de la història d’aquest país on l’Estat, ni era capaç, ni volia atendre les necessitats de seguretat pública dels habitants de la costa mediterrània. Ara que l’Estat redueix cada vegada més la seva cobertura en tots els sentits (excepte per als de sempre, evidentment), faríem bé de tenir en ment aquest exemple i recordar que, quan l’estat no funciona, la comunitat té el deure moral d’organitzar-se ella mateixa per poder sobreviure.

Pensa global, actua local. No hi ha més.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×