Autor Obituari
8 setembre 2016 a 18:00

La sorprenent veneració indígena per Santiago “mataindios”

0 Flares 0 Flares ×

ireneu santiago

A l’estiu, una gran quantitat de pobles i ciutats celebren les seves festes patronals, dedicades a tota mena de sants, verges i per motius igualment variats, la qual cosa permet al turisme un entretingut “tour” anant de festa en festa durant els dies calorosos d’estiu. És en aquesta voràgine festiu-estival que, el 25 de juliol, un dels sants més coneguts i amb més devoció en el món cristià, l’apòstol Sant Jaume, celebra el seu dia. No obstant això, tot i pel seu important treball convertidor d’ànimes per la península Ibèrica des del segle I d.C. -la qual cosa el va portar a ser considerat el patró d’Espanya- gran part del seu afecte se’l va endur per ser, amb el seu cavall blanc i la seva espasa a la mà, el comandant de les hosts cristianes contra els musulmans durant la Reconquesta. Devoció que, de mà de les tropes castellanes, es va portar al Nou Món, on també se li té una gran veneració per les comunitats indígenes… encara que amb una excepció: allà, en comptes de “matamoros” se li coneix per “mataindios”. ¿Santiago Mataindios? ¿I venerat pels indígenes fins al punt de ser considerat el patró d’Amèrica? Doncs, encara que li sembli una broma, així és. I és que la religió té unes lògiques que, de vegades, desafien totes les lleis del seny humà.

Quan els conqueridors van arribar a Amèrica, no només van portar amb ells els vicis (molts), les virtuts (poques), les malalties (a cabassos) i les formes de fer més típics, sinó que també van portar totes les creences i devocions típiques del catolicisme. De fet, les lluites per la reconquesta dels últims territoris musulmans de la península Ibèrica encara estaven fresques i, fins i tot, la mateixa Església Catòlica va vestir la conquesta dels nous territoris ultratlàntics com d’una autèntica croada contra els infidels. En aquest cas, els infidels eren els pobles indígenes que, més o menys, vivien tranquil·lament per aquelles contrades des de feia uns 10.000 anys. Gran pecat, certament.

Així les coses, els exèrcits castellans, quan entraven en combat, s’encomanaven a tots els sants del santoral i, especialment, a Santiago perquè els ajudés en la lluita. L’únic inconvenient era que no havien musulmans que “carregar-se”, de manera que l’apel·latiu de “matamoros” no tenia gaire sentit. La solució a aquest dilema era lògica: de “matamoros” va passar a ser “mataindios”; al cap i a la fi, els de davant també eren infidels i els espanyols continuaven sent els mateixos. El sant, de totes maneres, no anava a posar cap objecció.

En aquesta situació, segons els conqueridors anaven avançant i implantant les seves creences, imposaven el culte a Sant Jaume Mataindios (ex Matamoros) als pobles conquistats, els quals havien d’abandonar les seves antigues tradicions religioses o bé adaptar-les com bonament podien, tal com havia fet el propi cristianisme durant l’època romana. No obstant això, no tot era imposició forçosa.

Durant la conquesta d’Amèrica, no van ser pocs els pobles indígenes que van veure en els espanyols uns aliats ideals per acabar amb altres pobles que els tenien subjugats i dels quals eren els seus enemics tradicionals. D’aquesta manera, quan les tropes índies anaven a entrar en combat, veien que els espanyols s’encomanaven a un totpoderós i guerrer apòstol Sant Jaume que cavalcava un sensacional cavall blanc i brandava una espasa, de manera que, ells, en no tindre una deïtat similar, van acabar per fer-lo propi. I és que si els espanyols estaven protegits per ell, i eren vencedors, els indis, que eren al mateix bàndol, no anaven a ser menys.

Així doncs, el culte a Santiago “mataindios” es va estendre per tot el continent, ja fos per imposició dels conqueridors, per adopció directa dels propis indígenes o per adaptació (sincretisme) d’antics déus i creences de les diferents ètnies americanes. I tal va ser l’èxit d’aquesta advocació a l’apòstol Sant Jaume pels pobles nadius que hi ha cròniques que narren que els indígenes ho veuen amb el seu cavall blanc lluitant al seu bàndol i, fins i tot, castigant als espanyols per tractar malament als indis. Però no només això sinó que, tal afecció va aconseguir pels habitants autòctons, que aquests veien Santiago Mataindios com un símbol propi de lluita contra els espanyols, provocant que la pròpia Església, en alguns casos, prohibís l’ús del nom “Santiago” per ser utilitzat de forma idòlatra, i obligant a la utilització de la seva variant “Diego”.

Sigui com sigui, la veneració a Sant Jaume, a Santiago Mataindios, va acabar per arribar al fons de l’esperit de la nova població americana, ja fos d’origen europeu, indígena, o dels esclaus negres. Només així s’entén que, tot i ser una incongruència tremenda, hagin centenars de ciutats, pobles, viles i llogarets a tot el continent americà que portin el nom de Santiago i que, de ser un símbol d’opressió d’una força imposada des del exterior hagi passat a ser, per art d’encantament i de la il·lògica lògica religiosa, un símbol de les essències de les cultures natives.

Definitivament, qui entengui l’ésser humà i la religió, que els compri.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×