Autor Articles i estudis
28 setembre 2017 a 18:00

La macabra innovació espanyola de bombardejar amb gasos asfixiants la població civil

0 Flares 0 Flares ×

ireneu rif protectorat

Foto: https://biblioaecidmadrid.wordpress.com

Quan va acabar la Primera Guerra Mundial (veure Henry Gunther, l’últim mort de la 1a Guerra Mundial), una de les primeres coses que van fer els Aliats va ser prohibir als alemanys l’ús, la fabricació i la importació de gasos tòxics que fossin susceptibles de ser usats en una guerra, tal va ser el terror que va produir l’ús indiscriminat d’aquest tipus d’armes al front. La signatura del Tractat de Versalles el 1919 ho va ratificar i el va portar a terme, però si d’alguna cosa serveixen les guerres és per ser un perfecte aparador on mostrar en acció els últims “avenços” al matarile col·lectiu, i unes de les armes més vistoses van ser el Gas Mostassa i els seus derivats. El rei Alfons XIII, aficionat a les armes fins a l’obsessió (els cérvols i els linxs de Doñana encara es recorden de les seves batudes) va creure que els gasos tòxics serien perfectes per a controlar el molest gra al cul del “gloriós” Exèrcit Espanyol en què s’havia convertit el conflicte del Rif, de manera que va donar ordre per comprar-les … i usar-les. L’únic inconvenient és que, a partir de llavors, Espanya va obtenir el dubtós honor de ser el primer país del món en utilitzar gasos asfixiants sobre població civil. Com ho llegiu.

El 1921 va ser un mal any per als militars espanyols que ocupaven el sempre problemàtic nord del Marroc, el conegut com a Rif (veure La tràgica setmana en què les mòmies van ballar amb els obrers). Aquesta zona, desèrtica i pobre amb avarícia era una de les poques zones de l’Àfrica que les potències europees, a manera d’almoina per l’antiga glòria, havien deixat que Espanya controlés, això sí, amb la supervisió de França. I és que les forces irregulars del cap rifeny Abd el-Krim havien donat una pallissa tremenda a les forces dels generals Berenguer, Navarro i Silvestre, provocant una autèntica massacre amb més de 13.000 soldats morts. El desastre, conegut com el Desastre d’Annual i propiciat per la secular potineria militar espanyola (veure La US Navy, l’Armada i la vergonyosa bona punteria espanyola), va ser de tal calibre, que va produir un terratrèmol polític a Madrid que va portar a la caiguda del govern d’Allendesalazar, el seu recanvi per Maura i a unes ganes terribles de venjança per part de l’Exèrcit a causa de la humiliació soferta.

Així les coses, el govern espanyol va contactar amb l’encarregat de destruir l’armament químic alemany i antic cap del Servei Alemany de Guerra Química, el químic Hugo Stoltzenberg, el qual, d’una banda oficialment destruïa l’armament per als aliats, però, per darrere, es dedicava a vendre-ho al mercat negre i a fabricar-lo de forma igualment clandestina. D’aquesta manera, l’Exèrcit Espanyol va aconseguir les primeres bombes de gas mostassa, les quals es van muntar en avions i es van començar a llançar sobre els punts d’aigua i sobre les zones més poblades del Rif a les hores de més afluència de gent. O el que és el mateix, al matí i als socs abarrotats de gent. Els tràgics efectes són fàcils d’imaginar.

Tant va agradar l’invent i tanta quantitat es necessitava, que el mateix Stoltzenberg, a proposta del govern espanyol, va muntar el 1923 una fàbrica per desenvolupar aquest tipus d’armament a Espanya, més concretament a La Marañosa (Madrid). En aquesta situació, la producció de gas tòxic es portava fins a Melilla, on es muntaven les bombes i des d’on es va procedir al bombardeig massiu de les cabiles rifenyes. Bombardeig que es portava amb el màxim secretisme possible. D’una banda, per estar aquest tipus d’armament prohibit a nivell internacional i per una altra per la suposada impossibilitat de fabricació dels gasos pels alemanys, la qual cosa hagués deixat amb el cul a l’aire el treball en el mercat negre del seu principal subministrador, Stoltzenberg.

La campanya d’enverinament sistemàtic dels indígenes nord-africans (veure La bellesa escandinava dels berbers d’ulls blaus) es va estendre des de 1922 fins 1927 -moment en què Abd el-Krim, es va rendir i va acabar la guerra- durant els quals, amb més de 500 avions conduïts la majoria de vegades per pilots estrangers mercenaris, es van arribar a llançar 470 tones de productes químics asfixiants. Valgui com a exemple de la virulència del seu ús que tan sols entre el 22 i el 23 de juny de 1924 es va llançar 10 tones de gas.

L’ús d’aquestes armes i les seves funestes conseqüències mediambientals va ser ocultat per totes les parts (els espanyols i els francesos per raons òbvies i el Marroc perquè els rifenys s’havien revoltat contra el Sultà fundant un breu estat independent) i tan sols unes poques referències han quedat com a testimoni històric. No en va, en l’actualitat, el Rif és la zona amb major impacte de càncer de tot el Marroc i la zona de la qual procedeixen la meitat dels nens afectats de càncer infantil de tot el país.

En definitiva, en aquests temps convulsos en què el seny ha desaparegut de cop i sembla que a ningú li importi, el recordar aquest ignominiós passatge de la Història ens hauria de fer pensar que les guerres no serveixen absolutament per a res i que, guanyi qui guanyi, perdi qui perdi, sempre hi ha algú que perd: la Humanitat.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×