Autor Articles i estudis
22 desembre 2017 a 12:00

La caiguda de les pensions

0 Flares 0 Flares ×
Jordi Franch

Jordi Franch

Els defensors de l’estatisme i crítics del mercat solen repetir que el mercat té fallades i que no sempre proporciona resultats justos ni econòmicament eficients. En aquests casos, segueixen, és necessària la intervenció de l’Estat. Un problema d’aquesta afirmació és que l’Estat també falla. I sovint, ho fa clamorosament. En aquests casos, cal assegurar-nos que el remei no sigui pitjor que la malaltia.

L’acció governamental se centra en el curt termini. Diguem que presenta una miopia crònica. No és pas estrany. Les legislatures polítiques són de quatre anys (o menys) i l’acció política acostuma a quedar circumscrita a aquest límit temporal. La resolució de problemes estructurals o a llarg termini queda sistemàticament postergada.

Tothom sap que la problemàtica de les pensions és greu i empitjorarà irremeiablement amb el pas del temps, però no esperem que les autoritats facin gran cosa per millorar la situació. Les reformes de Zapatero de l’any 2011 (que allargava l’edat de jubilació i augmentava el nombre d’anys necessaris per cobrar el 100% de la base reguladora) i de Rajoy l’any 2013 (que introduïa el factor de sostenibilitat a partir de l’any 2019) són pedaços momentanis que eviten canvis en el curt termini, però forçaran retallades brutals de les pensions en el llarg termini, moment en el què aquests polítics ja no governaran i es trobaran escrivint les pomposes memòries de la seva gran acció política.

Amb el fons de reserva de les pensions pràcticament esgotat, l’executiu ha optat per recórrer a un crèdit del Tresor Públic per abonar la paga extra de desembre. La Seguretat Social gasta 20.000 milions anuals més del que ingressa. Un dèficit de 20.000 milions d’euros deixa a zero el fons de reserva. I si el govern opta per incrementar encara més l’endeutament, deixant el fons obert amb xavalla, és pel cost polític que suposa liquidar el fons, especialment quan el PP obté nombrosos vots del col·lectiu de jubilats.

Aquesta setmana, l’OCDE ha publicat el seu informe sobre les pensions (Pensions at a glance 2017). La institució amb seu a París, que representa els 35 països més industrialitzats, detalla com l’envelliment pressiona i amenaça la sostenibilitat financera del sistema de pensions espanyol. Aquests reptes adquireixen especial rellevància en els països que, com Espanya, tenen un sistema de repartiment, és a dir, les pensions presents es paguen amb els ingressos per cotitzacions dels que treballen en aquest moment.

L’any 1975 Espanya era un país jove. Per cada 100 persones en edat de treballar només n’hi havia 20 que tenien més de 65 anys. Però quatre dècades després la societat espanyola ha envellit: l’any 2015 els més grans ja suposen més de 30. Els problemes s’intensificaran a partir de l’any 2025, coincidint amb la jubilació de la generació del baby-boom, nascuts entre 1960 i 1973. L’any 2050, per cada 100 persones entre 20 i 65 anys, n’hi haurà a Espanya 76 en edat de jubilació. Igualem les xifres del Japó i superem en envelliment a Grècia, Portugal, Itàlia i Corea del Sud. Això anuncia una retallada dràstica de les pensions futures.

Actualment, la jubilació mitjana és de 1.050 euros mensuals, el 82% del salari percebut, quan la mitjana de l’OCDE és de només el 63% (71% a la Unió Europea). Espanya, en aquests moments, està per sobre de França (74%), Alemanya i els Estats Units (menys del 60% en els dos casos), Mèxic (30%) o el Regne Unit (29%). El futur, però, empitjora dramàticament. L’OCDE també adverteix que l’atur persistent i l’alta taxa de temporalitat redueixen els drets de pensió per a una part significativa de la població en edat de treballar. Un altre problema per a la viabilitat financera del sistema espanyol de pensions és la baixa taxa d’ocupació, també en les persones de més de 55 anys, molt per sota de la mitjana, en particular el grup de 65 a 69 anys, on és la més baixa dels països de l’OCDE.

El sistema públic de pensions es basa en una promesa falsa i piramidal. El treballador paga ara els jubilats actuals i demà cobrarà dels treballadors futurs. El problema, naturalment, és que demà no hi haurà prou cotitzants per abonar la pensió. En aquest cas, haurem estat molt castigats fiscalment per rebre ben poc en el futur. I aquest és exactament el guió que seguirà Espanya durant les properes dècades. De més de 3 persones en edat de treballar per cada jubilat, es passarà a menys de 1,5 persones per jubilat. Naturalment, trobar-se en edat de treballar no significa estar treballant, i menys a Espanya amb les sempre elevades taxes d’atur. Actualment només treballa el 56% dels espanyols entre 16 i 65 anys. Per tant, ens espera una caiguda de la taxa de substitució, això és, la relació entre les pensions pagades per la Seguretat Social i els salaris mitjans, superior al 50%. La transició des de l’ocupació a la jubilació, o des del mercat laboral a la pensió pública de la Seguretat Social, serà molt dura per la pèrdua d’ingressos. La caiguda de l’import de les pensions serà força comuna a la UE, exceptuant Luxemburg, Bèlgica, Holanda i els països bàltics. Però en cap país caurà tant com a Espanya. Estem preparats per afrontar la crisi que ens espera?

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×