Autor Articles i estudis
10 maig 2018 a 18:00

Alacant, el Punt Zero i el minvant nivell del mar a la costa del Maresme

0 Flares 0 Flares ×

ireneu placa nivell mar

Foto:http://www.trenscat.cat

Quan viatgem amb tren per la costa del Maresme, a part de poder gaudir del magnífic (ehem) servei de Rodalies de Renfe, podrem veure com la mar, per obra i gràcia dels ports esportius construïts a dojo durant els 90, s’ha menjat bona part de la costa (veure Temporals d’impaciència). És justament a l’estació de Premià de Mar que l’aigua ha arribat pràcticament al peu de l’andana, fins al punt que ha hagut de ser protegit amb un moll. No obstant això, malgrat aquesta situació tan “remullada”, crida l’atenció l’existència d’una placa d’altitud de l’Institut Geogràfic Nacional que marca uns 7 metres sobre el nivell del mar, la qual cosa no deixa de sorprendre en tant que resulta evident que no hi ha tanta distància entre l’aigua i el senyal. Què passa aquí? S’han equivocat? Han posat la placa com els ha sortit dels pebrots? No, no ha estat res d’això… ¿s’ha fixat que en aquestes plaques posa alguna cosa de “nivell del mar a Alacant”? Doncs justament la costa alacantina té la clau.

Fins no fa molt de temps, totes les estacions de ferrocarril espanyols disposaven d’una placa de ferro fos en que l’Institut Geogràfic i Estadístic assenyalava l’altitud d’aquesta estació respecte el “nivell mitjà de la Mediterrània a Alacant”. L’element s’ha mantingut o perdut segons la sensibilitat patrimonial dels responsables de les obres de reforma que durant el temps han patit les estacions, però si alguna cosa destacava és aquell “a Alacant”. Per què ha de ser el nivell del mar a Alacant i no a València, Màlaga o Barcelona? Encara que sembli mentida té la seva raó de ser.

Segons han avançat les tècniques de coneixement del món que ens envolta durant el segle XIX, els estats van veure la necessitat de disposar de mapes topogràfics que, més enllà dels subjectius mapes existents fins llavors, informessin de les altures concretes de cada relleu a cada territori i permetés fer, sobretot, uns cadastres útils per als diferents fiscos europeus -digueu-los ximples. No obstant, i tot i que les tècniques geomètriques ja estaven desenvolupades i havien permès la determinació dels paral·lels, meridians i la del propi metre (veure La història del metro o quan la globalització es va tornar necessària), la concreció de les altures de les muntanyes necessitaven d’una xarxa topogràfica que partís d’una base estable. I, en aquest cas, la millor opció era el nivell del mar, tenint en compte que l’aigua en la seva superfície tendeix a ser plana. L’únic inconvenient era la determinació d’aquest nivell ja que, entre onades i marees, la superfície del mar és tan quieta i estable com la cua d’una sargantana.

Així doncs, l’única forma d’obtenir un nivell de la mar estable que pogués ser utilitzat com a estàndard va ser calcular el seu nivell mitjà a partir d’una sèrie molt llarga de dades de nivells reals. Una sèrie que cada país va buscar, o trobar, on va poder però que a l’Espanya del segle XIX no es tenia, si bé des de 1853 es disposava del mareògraf d’Alacant, que no passava de ser una regla mil·limètrica ubicada a la coneguda com Escala de la Reina a l’interior del port. Davant l’evidència que la costa alacantina és la zona de menys variació del nivell d’Espanya (entre la marea alta i la baixa hi ha tan sols 43 cm de diferència, – veure La badia de Fundy o les marees de set pisos) d’un mar ja de per si estable com és la Mediterrània (el fet que Alacant siga considerada com “el Port de Madrid”, no va tenir cap pes, només faltaria), al juliol de 1870 es va fer que un operari prengués la mesura de la mar cada dia a les 9, a les 12, a les 15 i a les 18 h. Una presa de dades sistemàtica que va acabar el febrer de 1874 i que va servir per determinar el nivell mitjà a partir del qual començar a confeccionar la xarxa topogràfica espanyola.

D’aquesta manera, a partir de la dada del mareògraf, es va determinar el primer punt geodèsic de precisió, el qual es va situar en el primer graó de l’escala interior de l’ajuntament d’Alacant i que va ser batejat amb el nom de Nivell de Precisió-1 o “NP-1″ per als amics. Punt que es trobava, de forma oficial a 3,4095 metres… “sobre el nivell mitjà de la Mediterrània a Alacant”, evidentment.

A partir d’aquest moment, els topògrafs van estendre la xarxa geodèsica principal avançant cap a Madrid, cap a Barcelona i cap a Andalusia seguint les vies del ferrocarril, tenint en compte que el tren necessita trajectes el més plans possibles, la qual cosa facilitava la confecció d’una xarxa topogràfica nacional de gran extensió. Lògicament, a partir d’aquesta xarxa principal seria més fàcil crear la xarxa secundària i, amb el temps tenir cartografiat tot el territori espanyol. Feina que, en el seu format de mapes a escala 1:50.000 no va acabar fins l’any 1968. Però… llavors què té a veure amb el problema de l’estació de Premià?

El fet de prendre com a referència el nivell del mar, per molt teòric que sigui ha de ser contrastat amb la realitat i, en aquest cas, resulta que la superfície del mar no és igual a tot arreu perquè la terra no és esfèrica, sinó aplatada pels pols (el conegut com “geoide”). Això vol dir que, com més al nord, menys distància hi ha al centre de la Terra, de manera que la superfície de la mar i, per tant els relleus, estan en proporció més baixos, necessitant una sèrie de rectificacions dels càlculs per adaptar-se a la realitat. L’avanç de les ciències topogràfiques i geodèsiques posteriors han anat adaptant les mesures inicials, de manera que els mapes topogràfics actuals ja inclouen les variacions i rectificacions locals, cosa que no han fet les plaques de ferro fos instal·lades durant el segle XIX i que han fossilitzat una lectura que si bé és propera a la realitat no és exacta i més si, com passa actualment, el nivell de la mar per acció del canvi climàtic està augmentant.

Així les coses, cada país va adoptar un punt en què el nivell mitjà de la mar fos prou representatiu com per desenvolupar la seva pròpia xarxa cartogràfica (Països Baixos a Amsterdam, França a Marsella, la Gran Bretanya a Newlyn, Cornualla, i Espanya a Alacant), adaptant-se a les característiques geogràfiques de cada un i, com sempre passa, molts jugant amb els seus interessos polítics (veure El wolframi o la batalla perduda per la química espanyola). No en va gairebé tots els països de l’òrbita ex-soviètica es basen en el nivell mitjà del mar a Kronstadt, una illa situada al Bàltic al davant de Sant Petersburg.

Per la seva banda, els països que no tenen costa, o bé utilitzen el que correspondria a la representació matemàtica del planeta (en tant que utilitzar una pilota abonyegada per tot arreu com a base és un merder, s’han inventat una superfície matemàtica que s’adaptaria al màxim a la forma real de la Terra i que es coneix com el·lipsoide) o bé utilitzen el del país més proper amb mar, tal com passa amb Andorra, que també utilitza el nivell d’Alacant.

En definitiva, tot un prodigi matemàtic, físic i geogràfic que, com a mostra de l’intent de la Humanitat de comprendre un planeta terriblement complex i dinàmic, s’amaga en forma de ignorada placa de ferro colat davant dels nostres sempre atribolats ulls.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×