Autor Opinió
21 desembre 2018 a 12:00

Andalusia, 40 anys d’estatisme

0 Flares 0 Flares ×
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Les urnes andaluses van propiciar una bufetada a les aspiracions de Susana Díaz de perllongar les quatre dècades de poder socialista a Andalusia. El PP i Ciutadans acosten posicions i els de Rivera opten a la vicepresidència de la Junta i a presidir el Parlament. Amb els últims resultats electorals i la derrota del partit socialista, en el poder a aquesta comunitat autònoma des de 1982, tocaria fer balanç de la gestió realitzada.

És el que els anglesos, amb la seva cultura històrica més liberal i democràtica, coneixen com accountability. Es tracta de passar comptes i assumir responsabilitats, quelcom molt desconegut a la geografia carpetovetònica. Des que Andalusia era la regió més rica d’Espanya, en bona part gràcies al monopoli del comerç amb Amèrica mitjançant la Casa de Contratación, han passat molts anys. De que a mitjan segle XIX Málaga fos, després de Barcelona, una província amb una incipient activitat manufacturera, només en queda el record en els llibres d’història econòmica.

Actualment, el sud d’Espanya presenta una activitat industrial residual. La desocupació de Cadis ostenta un atur estructural comparable al de la Franja de Gaza. A diferència de Palestina, però, Andalusia no ha conegut cap intifada, sinó polítiques clientelars i populistes que perpetuen la cultura de la dependència i la pobresa crònica. L’assistencialisme regat amb subvencions públiques que s’ha practicat des de l’inici de la democràcia espanyola, amb la direcció del PSOE i el suport tàcit del PP, no ha servit per a què Andalusia abandoni les darreres posicions del rànquing nacional de PIB per càpita o atur estructural. La comunitat més poblada i la segona més extensa del país compta amb el tercer major PIB, però la ràtio per càpita segueix en el penúltim lloc de totes les regions, només per davant d’Extremadura, un 25% inferior a la mitjana espanyola. Concretament, el PIB per càpita és de 17.651 euros i l’atur del 22,9%. Certament, el balanç dels dirigents andalusos, de Manual Chaves a Susana Díaz passant per José Antonio Griñán, és desolador. Tots els programes, mesures i subvencions dissenyats pel PSOE, únic partit que fins ara ha ocupat el Palau de San Telmo, han resultat ineficaces per millorar la situació econòmica i fer que Andalusia escalés posicions en el tauler nacional. L’estructura de la producció segueix estant molt endarrerida i les activitats es concentren en els sectors menys productius de la cadena de valor. Una mostra molt clara és que la major part de l’oli d’oliva se segueix venent a granel. En quaranta anys, els empresaris andalusos no han desenvolupat polítiques comercials de marca que afegissin valor a un producte de qualitat com és l’oli de taula. Podem trobar en el mercat olis de qualitat i preus elevats envasats per marques italianes, però provinents dels camps de Jaén. Lluny de potenciar els sectors amb més valor afegit, la crisi ha comportat l’enfonsament de la construcció i un nou procés de desindustrialització, especialment visible a províncies com Sevilla.

En el pla polític, la corrupció és sistèmica. El poder corromp i el poder continuat durant quatre dècades corromp més encara: casos ERO, UGT Andalusia, Avales, Jeremie, Santana, Transferències de Finançament, Faffe… L’escàndol dels ERO, per exemple, ha destapat prejubilacions irregulars pagades a persones que mai havien treballat en les empreses afectades, comissions molt per sobre del valor de mercat, subvencions a empreses que no estaven presentant un ERO o a persones que no van arribar a crear cap empresa. Andalusia ha rebut més de 100.000 milions d’euros de fons europeus, als que cal afegir les transferències públiques de l’Estat provinents bàsicament de Madrid, Catalunya, València i Balears. I semblant tsunami de diner públic no ha fet altra cosa que alimentar activitats improductives connectades amb l’administració, fent innecessària l’emigració a altres territoris. El nivell d’intervencionisme del socialisme d’esquerres, exactament igual que el del socialisme autoritari de dretes, és ferotge: alts impostos que alimenten una part de la despesa pública descontrolada, en un entorn hiperregulat. L’alternativa són impostos moderats, a l’igual que la despesa, amb reformes estructurals que promoguin la competència en el mercat i la limitació de privilegis governamentals. Menys amiguisme i nepotisme, per més meritocràcia i cultura del talent. Si el PIB per càpita d’Andalusia, el 1982, era el 75,4% del PIB per càpita d’Espanya, ara ha baixat fins el 73,9%. Per tant, un empitjorament d’un punt i mig percentual. I si la taxa d’atur ja era molt elevada el 1982, amb el 20,6% de la població activa, ara és encara més desastrosa amb el 22,9%. En canvi, la de Catalunya, Madrid o el País Basc s’acosta al 10%. En termes de deute públic, Andalusia ha passat del 4,8% del PIB, abans de la crisi, a l’actual 21,7%. Aquest increment exponencial està causat pel descontrol de la despesa pública. Tot plegat dibuixa una autonomia crònicament endarrerida, insolvent i dilapidadora que s’ha de finançar ad eternum amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, la solidaritat forçada d’altres territoris hispànics, recursos europeus i altíssims impostos. Cap convergència real s’ha produït en un termini de quaranta anys, ni s’espera en el futur immediat. El professor Juan Velarde Fuentes ha publicat un article recent (“Más sobre el suicidio económico de Cataluña”, El Economista, 12/12/2018) en el que presenta un escenari dantesc per la Catalunya separatista. I no serà que les dues realitats estan interconnectades?

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×