Autor Articles i estudis
6 desembre 2018 a 18:00

Who’s Who, l’antecessor de Facebook del segle XIX

0 Flares 0 Flares ×
Who's who //foto: http://www.mwbooks.ie

Who’s who //foto: http://www.mwbooks.ie

Que Facebook s’ha convertit en un element bàsic de la nostra forma de connectar-nos amb els altres és una cosa que, ara per ara, resulta incontestable. Qui més, qui menys, té el seu mur en aquesta xarxa social, i ja siguis dels que proveeixen de continguts o dels que simplement tafanegen el que publiquen els altres, si no surts en ella, estàs poc menys que mort.

Això, que potser no tindria la menor importància per a la gent anònima, és fonamental per als que, com jo, difonem els nostres treballs en el núvol i tenim certa presència a Internet. No obstant això, per molt que pensem el contrari, Facebook no és una cosa tan nova com pugui semblar i un “llibre de cares” primigeni ja existia a Anglaterra el 1849: es deia “Who’s who” (Qui és qui), era en paper i, el més extraordinari és que encara es publica en l’actualitat. Us convido a conèixer-lo.

L’ésser humà, de tota la vida, ha tingut la necessitat de destacar respecte els altres. Ja sigui per ser un personatge preeminent o per simple exhibicionisme, ahir igual que avui, ser visible d’una o altra manera per a la resta de la societat sempre ha estat un caramelet que no ha amargat mai a ningú. En l’actualitat, les noves tecnologies han permès que qualsevol fill de veí tingui la seva palestra particular des de la qual cridar l’atenció (qualitats, a part) sobre la seva persona però, al seu moment, tan sols els més influents i poderosos tenien la capacitat de fer-ho.

Va ser en 1849, que l’editorial Baily Brothers va publicar el primer número de “Who’s Who”, un recopilatori anual amb els noms dels personatges més importants per a la societat britànica de mitjan segle XIX. En ell s’incloïen els membres de la monarquia, la noblesa, parlamentaris, jutges i totes aquelles persones que, a criteri de l’editor Henry Robert Addison, es considerava que era rellevant per a la vida pública del Regne Unit.

La publicació, en tant que donava publicitat als pròcers de la pèrfida Albion, aviat va obtenir un sonat èxit, fins al punt que, el fet de sortir llistat donava un estatus de reconeixement social que no s’obtenia d’una altra manera. Així mateix, a part de l’honor de constar en el llistat, l’estar publicat sobre paper permetia fer públiques les dades de contacte d’aquestes persones, de tal forma que qualsevol que disposés del llibre podia dirigir-se a ells amb total llibertat. En un moment en que l’assumpte de la privacitat no era un problema, aquesta facilitat va ser utilitzada per estafadors per treure els quarts a més d’un noble incaut.

Així les coses, la publicació va anar augmentant el gruix del seu llistat fins que el 1897 en ser adquirit per l’editorial A & C Black (qui la segueix publicant des de llavors, però ja pertanyent des de 2000 al grup Bloomsbury Publishing), va canviar el seu registre. A partir de llavors, els personatges, a més de les dades de contacte, estarien llistats per ordre alfabètic -anteriorment estaven agrupats per la seva pertinença a un o altre grup- i s’afegirien tot un seguit de dades biogràfiques proporcionades pels mateixos interessats. No cal dir que rebre el formulari de l’editorial d’acord volien incloure’t a Who’s Who, era poc menys que reconèixer que eres “algú”. No per res, a partir de 1899, no es coneix el nom de l’editor per evitar acusacions de favoritisme i aleatorietat, i més si tenim en compte que, un cop incorporat, l’única forma de sortir és amb els peus per davant. Com ho sent.

Quan algú entra al llibre, el seu “perfil” -com diríem avui- roman en ell fins a la mort del personatge, que passa a formar part de “Who was who” (Qui va ser qui) en què es llisten de forma quinquennal les personalitats mortes. El graciós de l’assumpte és que, si no hi ha constància de la mort del subjecte, la seva biografia segueix al seu lloc ad aeternum, tal com li va passar al 7è Comte de Lucan, el qual va desaparèixer sense deixar rastre el 1974 i, tot i donar-se per mort el 1999, segueix apareixent en el llistat. Si no hi ha constància de mort, no surt. Típic humor negre britànic.

En l’actualitat hi ha llistades més de 33.000 persones de tots els àmbits socials (política, diplomàcia, literatura, artisteig, esport…), tant britànics com internacionals, que segueixen donant-se d’hòsties per entrar dins d’ell i tenir el seu propi espai. Madonna, Robert de Niro, Kate Moss, Tom Hanks o Michael Douglas estan inclosos en Who’s Who, però, curiosament, altres com John Lenon, Elvis Presley o Kirk Douglas (el del clotet a la barbeta) mai han format part d’aquest llibre, havent estat criticada l’editorial per aquesta aparent manca de criteri a l’hora d’incloure uns o altres.

Sigui com sigui, Who’s Who segueix sent un referent -certament snob – per a tot aquell que vol ser algú al Regne Unit o pretengui estar informat de qui ho és. I és que poder adquirir aquest “totxo” de més de 2.600 pàgines sense il·lustracions no està a l’abast de tothom, ja que costa la barbaritat de 280 lliures esterlines (361,92 €). Això si, si prefereix poder consultar la versió on line, per 184 lliures (237,83 €) tindrà tot un any per consultar-lo.

En definitiva, que en l’època de Facebook, Twitter, WhatsApp i Instagram, una publicació de 168 anys, publicada en paper puntualment (ni la II Guerra Mundial va poder amb ella), marca la diferència entre els veritables VIP del moment i la resta de “pelacanyes” de la societat, els quals ens hem de conformar amb un simple perfil al “llibre de cares” de Mark Zuckerberg.

Ireneu Castillo
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×