Autor Cinema, teatre i televisió
4 Març 2015 a 18:00

Pels pèls que no m’enxampen!

Una celebració multitudinària

“Pels pèls” serà al Teatre Condal fins al 6 d’abril

“Pels pèls” serà al Teatre Condal fins al 6 d’abril // Imatge del web del Grup Focus (Foto: David Ruano)

COMÈDIA. Autor: Paul Pörtner. Versió: Marilyn Abrams i Bruce Jordan. Adaptació: Guillem – Jordi Gralles. Direcció: Abel Folk. Ajudant de direcció: Pep Planas. Repartiment: Beth Rodergas, Pep Planas, Jofre Borràs, Pep Sais, Àlex Casanovas/Dafnis Balduz, Mercè Comes. Escenografia: Montse Amenós. Construcció escenografia: Arts-cènics. Vestuari: Emma Escolano. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Responsable tècnic: Txema Orriols. Cap tècnic del teatre: Arnau Planchart. Cantant jingle Radio Rainbow: Paz Bodoque. Locutor Radio Rainbow: Xavier Serrano. Estudi de gravació: Oido. Una coproducció de Focus i La Projectora.

Gairebé deu anys després d’haver dirigit “Pels pèls” per primera vegada, Abel Folk torna a reprendre el text per, segons afirma “tornar-la a oferir a una nova generació d’espectadors”. Per a la ocasió reprèn part del repartiment original, a excepció d’Eduard Farel·lo i Enric Major substituïts per Jofre Borràs i Pep Sais respectivament.

Mentre el públic – amenitzat amb un fil musical digne de M80 Radio – s’asseu a les butaques, de mica en mica els actors van entrant a escena, i comença una presentació de personatges espectacular mitjançant tan sols l’expressió corporal. D’aquesta manera, abans que comencin els diàlegs, l’espectador ja coneix els personatges i sap de quin peu calcen, o si més no, s’ho imagina.

Cal comentar però, que després d’aquesta meravella de presentació, la primera part de l’obra estava mancada de ritme, malgrat molts dels personatges fossin estripats i altament còmics. La gestió del temps entre rèplica i rèplica era poc aguda, i això va provocar que durant un període de temps massa llarg es tingués la sensació que no passava res – a excepció de puntuals excentricitats dels personatges que van aconseguir despertar algunes rialles –.

Ara bé, un cop acabada aquesta introducció i descobert “el succés”, és quan el públic s’adona que el que ha estat fent l’autor, molt hàbilment, ha estat crear de mica en mica un escenari on qualsevol dels presents pot ser acusat. I és a partir d’aquest punt que el públic es desprèn de la somnolència de la primera part i comença el que Folk anomena, de manera molt encertada, “una autèntica festa de participació”. S’obren els llums de sala, i es trenca qualsevol frontera entre la companyia i el públic, la realitat es barreja amb la ficció, i està permès allò que tot espectador ha desitjat alguna vegada: intervenir en l’obra.

En aquest sentit, cal destacar i valorar molt positivament la tasca realitzada per Àlex Casanovas, encarregat de dirigir “el cotarro” en què es converteix l’experiment. De primeres el públic encara està una mica fred i li costa parlar amb veu alta i clara, però de mica en mica, quan veu que també pot ser el protagonista, comencen a alçar-se mans i a crear-se un ambient festiu i dinàmic que fa bullir la sala. Llavors si, tothom reia, comentava amb el company de butaca, estava atent, participava, i de mica en mica va anar arrancant la peça de veritat.

Tal va ser l’embranzida que ni el descans va aconseguir fer-la decaure. Als lavabos, a la platea, al bar, tothom comentava i elucubrava qui podria ser el culpable, i fins i tot els actors fora de la seva zona de confort seguien alimentant aquestes inquietuds preguntant ara aquí i ara allà. Per aquest motiu, la represa de l’obra va ser apoteòsica, com si es tractés d’un reality show, els espectadors – sempre dirigits per l’hàbil Àlex Casanovas – llençaven preguntes, explicaven millors o pitjors teories, i a poc a poc anaven lligant caps tan bé com podien fins a la resolució final.

A tota aquesta festa a més, cal afegir-hi la fantàstica creació de personatge que ofereix cada un dels actors. Els més destacats sense dubte però són la Sandra, interpretada per Beth Rodergas, una perruquera amb una gràcia natural gairebé palpable, que tan és capaç de menjar xiclet durant tot el dia amb la boca oberta, com pot voler aprendre a tocar el piano; la Piluca, a qui dóna vida la gran Mercè Comas, la típica senyora de Pedralbes o de la Bonanova amb aires de marquesa que no és capaç ni de recordar el telèfon de casa seva;  i finalment en Nacho, interpretat per Jofre Borràs, l’amo de la perruqueria, homosexual declarat i fan acèrrim de Madona.

Aquests tres personatges doncs, juntament amb els interpretats per Pere Sais, Pep Planas i Àlex Casanovas, són el condiment perfecte sense els quals l’obra no tindria sentit. Tots ells personatges estripats que, encara que responguin a un estereotip concret i identificable, han estat humanitzats i particularitzats al detall per cadascun dels actors.

El fet que una obra de l’any 1963 a dia d’avui segueixi essent innovadora, potser hauria de fer reflexionar als professionals del sector en relació a les produccions que estan duent als escenaris, a la continua – i gairebé malaltissa – revisió dels clàssics, i al format que prenen els nous textos teatrals. I de la mateixa manera també ho haurien de fer els espectadors, que haurien de reflexionar sobre quin és el teatre que volen veure, i si realment s’adequa l’oferta a la demanda.

En aquest sentit, el fet que Folk hagi tornat a posar “Pels pèls” en escena una segona vegada, i sobretot que ho hagi fet després de dirigir “L’última trobada”, demostra que és un director del tot polifacètic que entén que el públic necessita canvis constants, que els drames estan molt bé, però que també cal riure al teatre, i que no només les performances poden interactuar amb els espectadors, sinó que fins i tot les peces de teatre amb una posada en escena del tot convencional, es poden acabar convertint en vertaderes celebracions multitudinàries.

En definitiva, “Pels pèls” és una obra divertida com poques, que explota el recurs més valuós i alhora menys aprofitat per les produccions teatrals actuals: el públic. Crea unes sinèrgies desconcertants pels espectadors que el fan despertar i deixar el seu paper passiu al qual està més que acostumat – i acomodat – per passar a formar part de l’obra com a un personatge més. Tota una experiència per als repetidors, i pels novells.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version