Autor Articles i estudis
28 Maig 2015 a 18:00

El Duc de Lerma, la capital d’Espanya i el seu descarat “pelotazo” immobiliari

Duc de Lerma // Imatge de Wikimedia commons

Duc de Lerma // Imatge de Wikimedia commons

Si hi ha alguna cosa que coneixem bé a l’Hospitalet de Llobregat és l’especulació urbanística desbocada i descarada. Des de la construcció de Bellvitge a mitjan segle XX, passant pel polígon Gornal, fins als actuals “pelotazos” de la Remunta i els futurs “megapelotazos” de Can Trabal i Carretera del Mig, a l’Hospitalet hem vist com, malgrat l’oposició veïnal, es construïa fins a l’últim pam de terra amb la connivència total i absoluta dels alcaldes de la ciutat, més pendents de servir al poderós capital que a les necessitats reals de la població. Aquest exemple d’especulació urbanística galopant que s’ha repetit fins a la sacietat en tota la geografia espanyola, no és un assumpte nou i, ben al contrari, més aviat sembla que estigui imprès a foc a l’acerb dels nostres apoltronats governants des de fa segles. Tal va ser el cas de Francisco de Sandoval y Rojas, primer Duc de Lerma i privat del rei Felip III, el qual va ser un autèntic mestre en els tripijocs i els “pelotazos” immobiliaris, fins al punt que va arribar a canviar la capital d’Espanya de ciutat amb tal d’omplir-se les butxaques. Déu n’hi do.

Felip III, si alguna cosa tenia, era que, mentre tingués pintura, teatre i pogués caçar, l’hi importaven ben poc els assumptes d’estat, cosa de la qual es lamentava el seu propi pare, Felip II. Així que, el 1599, en comptes de posar-se davant de l’administració, va deixar que el seu ministre favorit i home de confiança, el Duc de Lerma, s’encarregués d’aquests petits detalls mundans que tant molestaven al díscol monarca. No cal dir que el duc no va fer fàstics a ser l’autèntic rei d’Espanya a l’ombra: la seva butxaca ho havia de agrair molt més.

I efectivament, tal com va començar, el primer que va fer és començar a endollar a amics, familiars i acòlits formant una densa i fosca xarxa clientelar que li assegurés al de Lerma el control de tots els ressorts de la Corona. Tenint en compte que el rei el tenia en un altar i menjava a la seva mà, era qüestió de temps que comencés a fer de les seves. Així que, el 1601, va convèncer a Felip III del trasllat de la cort de Madrid a Valladolid encara que, clar, es va estalviar el subtil detall que sis mesos abans havia comprat a preu d’almoina tot un seguit de terrenys i finques a la capital val·lisoletana .

La jugada va ser mestra. Aquells terrenys pels quals s’havia gastat 4 xavos, amb la decisió de portar la capital d’Espanya a Valladolid, van pujar com l’escuma, i a l’espavilat Duc de Lerma li va faltar temps per vendre’ls, omplint les seves arques personals de forma increïble. I és que el privat no va dubtar a vendre alguns dels seus terrenys, com ara l’Hort de la Ribera o la casa del marquès de Camarasa, a la mateixa Corona pel “mòdic” preu de 30 milions de maravedís i 55 milions respectivament. Gran negoci rodó, i més si tenim en compte que la casa del marquès li va costar la desorbitant xifra de… 80.000 maravedís! Però no s’apuri, encara hi ha més.

Durant la seva estada a Valladolid, Madrid s’havia devaluat fortament a causa, justament, al fet que la Cort s’havia desplaçat a aquella ciutat i l’activitat real, administrativa i comercial de Madrid hi havia gairebé desaparegut. Coneguda aquesta circumstància -que havia estat propiciada per ell mateix-, el privat va aprofitar llavors per invertir part de la gran fortuna obtinguda amb el “pelotazo” val·lisoletà en terrenys, palaus i finques madrilenyes a preu de ganga. Com fer rendible aquella inversió? Senzill: tornant la Cort a Madrid.

El 1606, després de menjar-li l’orella a Felip III convenientment, la Cort tornava de nou a Madrid, recobrant la seva importància -i cotització- imperial. El Duc de Lerma, amb una barra tremenda, a sobre, havia negociat que el Consell (l’ajuntament, vaja) pagués 250.000 ducats (uns 87 milions de maravedís) per “assegurar” la tornada de la comitiva reial a la ciutat, dels quals un terç seria per al duc i la resta per a la Corona. Si alguna cosa no es pot negar és que els tenia més grans que el cavall d’Espartero.

L’ambiciós privat, d’aquesta manera, es va omplir les butxaques de forma brutal a costa de les anades i vingudes de la Cort, fins al punt que entre altres palauets i edificis ducals, es va construir a Madrid un palau, el Palau dels Consells (actual seu de la Capitania General de l’Exèrcit) que superava en dimensions al mateix Reial Alcàsser de Madrid, palau reial del moment. La corrupció i el nepotisme campaven amb total desvergonyiment de la mà del de Lerma i dessagnaven econòmicament a una Corona que ja estava en capa caiguda des de finals del regnat de Felip II, arribant aquesta a la suspensió de pagaments el 1607. No obstant això, a tot porc li arriba el seu Sant Martí.

El fet de tenir una fortuna personal amb la qual es podria haver construït cinc monestirs de l’Escorial no va evitar al Duc de Lerma que cultivés dins de la pròpia Cort enemics com qui cultiva xampinyons. Un d’aquests enemics va ser la pròpia dona de Felip III, la reina Margarida, la qual, juntament amb el fill del propi Duc de Lerma -que anhelava la fortuna del seu pare- i altres nobles afectats per les martingales del duc, van acabar per destapar tot l’entramat mafiós i corrupte del privat del rei.

El 1621, el segon de bord del privat, Rodrigo Calderón de Aranda, va ser executat a la Plaça Major de Madrid, i el mateix Duc de Lerma, per no seguir els passos del seu subaltern, es va retirar de la vida pública (aconsellat pel propi Felip III, el qual va mantenir la confiança en ell fins a l’últim moment) veient-se obligat a ficar-se a cardenal per, d’aquesta forma, eludir la justícia. Francisco de Sandoval y Rojas, primer Duc de Lerma, va acabar morint aïllat i amb la seva fortuna expropiada a Valladolid el 1625.

Si busquem la moralitat de la història, podrem concloure que per molt bé que els corruptes i delinqüents facin les coses, encara que hagin excepcions, sempre acaben per caure en mans de la Justícia. No obstant, si ens hi fixem, veurem que, en aquest país, les trames fosques i mafioses exercides pel poder, en realitat qui les destapa no acostuma a ser la justícia, sinó gent de l’àmbit dels corruptes, la qual, emprenyada per alguna malifeta, decideix estirar el fil. Trist país aquest en què, des de fa segles, l’enveja i la rancúnia imparteix més justícia que la mateixa justícia.

 

Ireneu Castillo

Switch to mobile version