Autor Cultura
22 Octubre 2015 a 13:00

Vic i Manlleu passen a formar part del mapa del patrimoni industrial de Catalunya

Es tracta d’un mapa interactiu amb 150 elements

Torre edifici El Sucre // Foto Toni Garcia

Torre edifici El Sucre // Foto Toni Garcia

Abans d’ahir es va presentar, a l’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona (1905), una nova eina de difusió del patrimoni industrial català, impulsada pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) i pel Departament de Cultura de la Generalitat  de Catalunya.

Es tracta d’un mapa interactiu, que ja es troba operatiu a la xarxa internet, on s’hi poden trobar un total de 150 elements que es consideren imprescindibles per entendre la industrialització del país. Vic i Manlleu hi estan representades amb cinc elements: la Farinera Costa, la Fàbrica de Sucre de Vic, Can Sanglas, la Colònia Rusiñol “Can Remisa” i el Canal industrial del Ter.

El mapa recull 150 elements de tot el territori català, dividits en tres àmbits principals:

  1. Patrimoni preindustrial, que recull molins, fargues, pous de glaç, forns de calç, salines, manufactures d’indianes i paraires i adoberies.
  2. Patrimoni industrial amb elements relacionats amb la fusta, la construcció, el tèxtil, l’agroalimentació, el tabac, la química, el suro, la metal·lúrgia, l’automòbil, la mineria, les xemeneies i els canals.
  3. Patrimoni industrial relacionats amb els serveis i obra pública amb serveis d’aigua, de gas, de electricitat, mercats, ferrocarrils, marítim, obres públiques, telecomunicacions i observatoris científics.

Els criteris de selecció d’aquests elements han estat de caràcter geogràfic, temàtic, estètic, d’autenticitat i paisatgístic, entre altres.

Aquest mapa, “dinàmic i interactiu”, permet obtenir informació de cada element, no només de la seva història i l’ús original, sinó també la situació actual, la seva utilització i si es pot visitar.

Aquesta nova plataforma digital, que va ser presentada pel director del mNACTEC, destaca el valor històric, estètic i testimonial dels 150 elements que es poden consultar on line. 

L’any 1986 es va inventariar el patrimoni industrial de Catalunya, que recull actualment més de 3.000 registres. L’any 1994 es va publicar un primer llistat amb 74 elements que va ser ampliat als 100 l’any 1997, moment en que es va fer una exposició i se’n va editar un llibre

 

Les cinc peces de Vic i Manlleu

Vic

Farinera Costa. La Farinera Costa de Vic és un dels edificis més destacats de l’arquitectura industrial modernista catalana. És obra de l’arquitecte Enric Sagnier i es va construir entre 1896 i 1897.

La Farinera té planta de semisoterrani i quatre pisos d’alçada en obra vista, i interessants esgrafiats i estucats a les parets exteriors. Els motius de decoració de les finestres són porcs, en clara al·lusió a la primera activitat que s’hi va desenvolupar: l’elaboració d’embotits sota el nom de Fàbrica Torra. Més tard, els usos d’aquest edifici han estat diversos, des de la fabricació de calçat fins a la filatura de teixits. Des de la dècada dels anys 1930 fins que va cessar l’activitat l’any 2007, es va dedicar a la producció de farines i per això és coneguda com a Farinera Costa.

L’Ajuntament de Vic va adquirir l’edifici i en va iniciar una profunda transformació l’any 2009. Actualment acull l’equipament cultural i educatiu La Farinera, Centre d’Arts Visuals de Vic.

Fàbrica de Sucre de Vic. L’edifici del Sucre és una obra dels industrials Martí Miret i Albert Planas, i va esdevenir la primera fàbrica que va utilitzar la bleda-rave a Catalunya, com a matèria primera per a l’obtenció del sucre roig, base del sucre refinat.

Es tracta d’un edifici amb una planta en forma de U, amb un cos lateral més llarg que els transversals. El seu estil arquitectònic correspon a un eclecticisme no massa evolucionat. La xemeneia era l’eix central del pati. La seva construcció està pensada per aprofitar l’aire calent de la caldera de la fàbrica com a calefacció de la casa o residència familiar. En el seu temps, les portes i les finestres eren de colors i, com a curiositat, en destaca l’estufa de ceràmica d’estil vienès d’Alemanya.

Una vegada el negoci sucrer a Vic va fer fallida, l’Ajuntament va comprar l’edifici; es va restaurar i es va dividir la propietat i l’ús per acollir diverses institucions i equipaments públics.

Manlleu 

Can Sanglas. L’edifici que acull el Museu del Ter és l’antiga filatura de cotó de Can Sanglas, una de les primeres fàbriques de riu aixecades a Manlleu, just al punt on s’acaba el recorregut de més de dos quilòmetres del Canal Industrial de Manlleu, un dels més emblemàtics de la industrialització catalana. Els orígens de Can Sanglas es remunten al 1833 quan els fabricants Martí Sanglas i Bonaventura Miàs obtingueren una concessió d’aigua per fer anar una fàbrica de filats. El 1837 ja havien començat a aixecar l’edifici, fet amb còdols de riu. Però com en d’altres projectes de l’època, la fàbrica no començà a funcionar fins com a mínim el 1841, un cop finalitzada la primera guerra carlina (1833-1840).

La característica més singular de Can Sanglas és l’existència de dos espais energètics alimentats per ramals diferents del canal industrial de Manlleu. Can Sanglas fou la primera fàbrica del Ter mitjà que va instal·lar una turbina Fontaine de la casa Planas, Junoy, Barné & Cia. de Girona, coneguda pels tècnics locals com a ‘got-a-perxes’. Data d’aproximadament l’any 1860 i actualment encara funciona degut al seu interès divulgatiu en el seu lloc original. L’edifici compta també amb una altra turbina Francis instal·lada a partir de 1929 i que havia substituït l’antiga, una altra Fontaine de 1888-89. A aquest giny hidràulic s’hi va acoblar un alternador per a la producció d’electricitat l’any 2004.

Colònia Rusiñol “Can Remisa”. Aquesta colònia industrial té el seu origen el 1866 amb la instal·lació en el lloc dels industrials Remisa. Posteriorment la fàbrica i els edificis van ser adquirits per la família Rusiñol, que la convertí també en la seva residència a Manlleu fins l’any 1930. A mig camí entre la colònia i la fàbrica urbana, Can Remisa comptava amb habitatges, una capella, un economat, una fonda i una petita escola. Al llarg de la dècada de 1880 la família Rusiñol va ampliar la colònia i va construir un imponent casal batejat per Santiago Rusiñol com el Cau Faluga, una veritable joia del modernisme industrial. El conjunt emmurallat, entre el riu i els camps de conreu, està presidit per la xemeneia, una talaia cilíndrica que supera els 40 metres d’alçada i l’imponent casal dels amos, edifici que mostra trets eclèctics, a cavall entre l’arquitectura romàntica i la modernista.

L’avi de Santiago Rusiñol, Jaume Rusiñol, va néixer a Manlleu a principis del segle XIX. Va ser ell qui a la dècada de 1870 va comprar Can Remisa per convertir-la en la Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón de Jaime Rusiñol. Anteriorment, ja havia participat en la construcció de la fàbrica de Can Puntí, també a Manlleu.

La restauració del Cau Faluga per convertir-lo en restaurant ha significat la recuperació d’un dels edificis més destacats del patrimoni industrial del Ter.

Canal industrial del Ter. El canal industrial de Ter va ser construït entre 1841 i 1848, i en el seu curs s’hi van aixecar set fàbriques tèxtils i un molí fariner al llarg d’una façana fluvial de 1.900 metres al riu Ter. L’obra d’enginyeria hidràulica, i els carrers i edificis que hi desemboquen, fan de Manlleu un nucli industrial molt peculiar.

El canal superior, de 900 metres, arriba fins on hi havia les Tres Fàbriques. En aquest primer tram s’hi va construir un sobreeixidor, popularment conegut com el submarí, per controlar el nivell de l’aigua. El canal inferior, de 1.000 metres, acaba a Can Sanglas.

El desnivell total de l’obra és de 8,27 metres, l’amplada mitjana és de 6,5 metres, fa 2 metres de fondària i té un cabal màxim d’aigua de 8.000 litres per segon. La resclosa de la teula, de la qual es té notícia des de finals del segle XVII, ha estat renovada en diverses ocasions al llarg del temps.

El canal no és únicament un braç d’aigua, sinó que la seva complexitat amaga un conjunt de complexos sistemes i ginys hidràulics per aprofitar correctament l’aigua en els diferents salts, que inclou entre altres elements, comportes, rescloses, bagants, repartidors, sobreeixidors, comportes de descàrrega o desguassos.

Avui dia, el canal ha passat a pertànyer a l’administració pública i viu un procés de rehabilitació sobre tot en l’àrea de les Hortes, la dels Rentant i l’àrea de Can Sanglas.

Switch to mobile version