Autor Articles i estudis
24 Febrer 2017 a 12:00

La pútrida esllavissada de Can Clos

ireneu can clos montjuic

Foto:ElPeriodico.com

La muntanya de Montjuïc, a Barcelona, és mundialment coneguda per les Olimpíades de 1992, en haver acollit gran part de les instal·lacions esportives que van participar en aquest gran esdeveniment. També és coneguda per ser un gran pulmó verd de la ciutat i perquè acull fires d’importància o per tenir la Font Màgica d’en Buïgas. No obstant això, aquesta imatge idíl·lica i lúdica de la muntanya, dista molt de la que tenien els habitants de la barriada de Can Clos (ubicada al vessant sud de la muntanya, prop del Passeig de la Zona Franca) el 1971 quan una allau de merda -literalment- gairebé destrueix el barri.

En la nit del 5 al 6 de desembre de 1971, després d’uns dies de pluges intenses, el cel es va esguerrar deixant caure 196 litres per metre quadrat a la capital catalana. La caiguda de tanta aigua sobre mullat en una època, la franquista, en què la ciutat no estava gens preparada per a aquests excessos de la natura va produir danys importants en infraestructures bàsiques per a la mobilitat com ara el pont de Molins de Rei.

Inundacions de baixos, desbordament de rius, rieres i clavegueres, van provocar el caos a Barcelona i la saturació dels serveis d’urgència de tota l’àrea metropolitana. Però, per desgràcia, no només es van desbordar-se les rieres.

A la muntanya de Montjuïc, uns anys enrere es van començar a aprofitar els forats deixats per les pedreres que extreien la preuada pedra gresosa groga amb la qual es van construir infinitat d’edificis històrics -i no històrics- de la ciutat, com improvisats abocadors on fer desaparèixer els residus que generava Barcelona.

Milers de camions plens de deixalles encaraven cada dia des de la Zona Franca cap a l’àrea que ocupa avui l’anomenada Anella Olímpica -la zona on anys a venir es construiran edificis tan emblemàtics com el Palau Sant Jordi, la torre de comunicacions de Calatrava o les instal·lacions de la INEF- abocant la seva pestilent càrrega en les antigues pedreres, contaminant l’aire de la Ciutat Comtal i els aqüífers de Montjuïc. Una d’aquestes pedreres, situada aproximadament on avui es troba el camp de beisbol Pérez de Rozas, va rebre de ple l’embat de la tempesta.

Els residus dipositats en aquella pedrera -que no estava encara plena- van absorbir l’aigua dels dies anteriors, però ja no van poder absorbir els gairebé 200 litres caiguts en aquella nit. Aquesta acumulació extra d’aigua va acabar per trencar, després d’una forta explosió deguda als gasos de fermentació de les escombraries, el feble dic de contenció que hi havia, provocant una allau de detritus, llots i aigües negres que van baixar a tota castanya pel vessant sud de Montjuïc, arrasant tot el que trobava al seu pas, en aquest cas l’humil barri de Can Clos.

L’allau pútrida va deixar una trentena de famílies sense casa, va tallar l’aigua, la llum, va arrasar cotxes, mobiliari urbà i va submergir la barriada sota una capa de merda de fins a mig metre d’alçada. Una autèntica alegria a portes de Nadal, vaja.

Tot i la dictadura, la qual no va deixar que transcendís l’incident, el barri es va posar en peu de guerra i unes 200 persones demanant solucions, van bloquejar l’accés de centenars de camions a les pedreres. Camions que, malgrat la desgràcia, continuaven accedint a la zona per descarregar les més de 2.000 tones diàries d’escombraries que Barcelona generava el 1971 (noteu que a l’actualitat es generen 6.000 tones diàries tot i ser menys gent que aquell any -1.750.000 per 1.600.000).

La policia, regidors i el mateix alcalde Porcioles, es van presentar a Can Clos davant les protestes del veïnat, arrencant el compromís de tancar els abocadors en menys d’un mes, cosa la qual no anava a complir-se fins l’entrada en funcionament de l’abocador del Garraf el 1974.

En definitiva, que Montjuïc es va moure durant bona part del segle XX entre el barraquisme més miserable, l’oblit governamental més ignominiós i la degradació més absoluta, i aquest episodi va significar el principi de la fi de l’estat tan lamentable de la muntanya.

El tancament dels abocadors, la fi de les barraques, la lluita veïnal, l’arribada de la Democràcia i les Olimpíades del 92, van permetre que aquest antic illot ara unit a terra tornés a prendre, aquesta vegada amb propietat, el nom que havia perdut durant la dura època d’en Franco: la Muntanya Màgica.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version