Autor Opinió
17 Febrer 2019 a 18:00

Emprenedoria i sense sostre

Xavier Gironès// Foto: FUB uvic_ucc

Xavier Gironès// Foto: FUB uvic_ucc

Segons l’escala de categorització ETHOS (European typology on Homelessness and Housing Exclusion), proposada per la Federació Europea d’Associacions Nacionals que treballen amb Persones Sense Llar (FEANTSA), existeixen fins a tretze perfils de situacions sense llar, que alhora es poden agrupar en quatre tipus generals: sense sostre, sense habitatge, amb habitatge insegur i amb habitatges inadequats. Formar part de qualsevol dels tretze nivells suposa una minva social i psicològica que és directament proporcional a l’esforç que has d’invertir com a persona per revertir la situació. A més, sovint, aquesta inversió d’energia no compta amb la salut mental adequada ni tampoc amb el suport més idoni.

El problema és greu i el tenim a tocar. Any rere any a tot Europa hi ha més de quatre milions de persones que es queden al carrer o que han d’anar a dormir a albergs i refugis d’entitats. Tot això ha coincidit amb l’enzim de la crisi econòmica iniciada l’any 2008. A França, en deu anys ha augmentat en un 50% el nombre de persones al carrer, i en altres països, com Alemanya i els Països Baixos, l’increment ha estat del 21% i el 17% respectivament. A Espanya se sap que el nombre de persones sense llar a Barcelona i a Madrid ha augmentat en un 45% i un 13% respectivament. Les xifres van ballant i sempre en una mateixa direcció: l’augment.

Partint d’aquest punt, i tenint com a mesura l’escala ETHOS, anirem una mica més enllà per situar-nos millor i agafar la perspectiva necessària. Des del moment que fem la primera plorada i obrim els ulls al món, just després de néixer, i deixem les comoditats i l’aixopluc del ventre de la nostra mare, segons el mestre Itamar Rogowsky, ens convertim irremeiablement en immigrants per definició i no ho deixem de ser durant tota la nostra vida. Hem abandonat la nostra primera llar i segurament la nostre única i veritable pàtria. Romanem llavors condemnats a ser uns “refugiats”, uns “sense llar”, per definició que ens veiem obligats a inventar banderes, estats i tot tipus d’estructures identitàries per tenir la tranquil·litat de formar part d’alguna cosa que estigui per sobre de nosaltres, per omplir el buit d’allò que ja hem perdut per sempre. Però el cert és que no existeix una pàtria més definitòria que aquell ventre que ja hem perdut. No hi podem tornar.

En conseqüència, tots, sense excepció, som immigrants sense llar real, i aquest fet el patim durant tota la nostra vida. Cerquem allò que hem perdut sense adonar-nos que és impossible deixar de ser un nòmada, un explorador que pas a pas enlloc d’apropar-nos a la nostra, llar ens n’allunyem.

Amb aquests ulls hem de mirar a tots i cadascun dels companys de viatge que ens envolten. No tenim casa… com a molt tenim parets i portes. El sostre, tots l’hem perdut, tant els que gaudeixen d’una casa, d’una identitat, una bandera o una nació, com els que dormen al carrer, són refugiats o han hagut de travessar el mar en aquesta recerca. Compte perquè no val fer trampes. I això vol dir que una bandera és un drap, una nació un munt de papers i un sostre un contracte signat (de vegades ni el signem nosaltres mateixos, són els bancs els propietaris). Però tots, tots, hem perdut la nostra pàtria veritable.

I amb aquesta visió hem de tractar el tema dels sense llar. Un col·lectiu emergent que va accelerar la seva població gràcies a l’època daurada de la crisi econòmica i social als països occidentals. Un col·lectiu format per persones que dormen al carrer, o que dormen a institucions d’acollida, o que han hagut de caminar molt per trobar la tranquil·litat suficient per viure. Tots ells, cada vegada més, són nòmades com tot ésser humà, i cal que existeixin aquests ulls per veure’ls, veure’ns, i tractar amb la persona, no amb el problema, ja que és en aquest concepte on es trobarà segur la solució al seu viatge.

Aquesta és la visió de Homeless Entrepreneur, liderada per l’activista Andrew Funk. Ell va ser un sense sostre en la definició més purista del concepte, i va aprendre que sense ajuda un no arriba a canviar l’asfalt pel paper pintat. I no precisament una ajuda de fora cap endins, ben al contrari, sinó de dins cap enfora. Però calen molts esforços per furgar i fer espeleologia interna i treure totes les eines que queden en l’interior d’un sense sostre per tenir la base i l’energia de donar el pas i intentar sortir de les dinàmiques i la calor del carrer. Cal ser un emprenedor.

Segurament tots som uns sense llar (i no ho sabem), i també tots som emprenedors (i tampoc ho sabem). Emprenen i tornem a emprendre i en això, igual que en el camí i no en el destí, està l’argument del sentit de la nostra vida. Si fem sorgir aquell emprenedor adormit en un sense sostre, ens aproparem més a fer que el seu interior trobi solucions i, després, les comparteixi.

Aquest projecte, en essència d’emprenedoria social, és el que UManresa-FUB, juntament amb el SaMIS (el grup de recerca en Salut Mental i Innovació Social), està compartint amb l’associació Homeless Entrepreneur. Un projecte en el qual tots som immigrants, refugiats i sense sostre, que ens ajudem els uns als altres i traiem enfora els esperits de l’aventurer i de l’emprenedor. Es tracta d’un compromís després d’obrir els ulls a moltes realitats que si no tenim molt presents se’ns fan lletges o ens acabaran fent lletjos a nosaltres mateixos.

Xavier Gironès és el director de Recerca i Innovació i professor del grau en ADE al campus Manresa de la UVic-UCC

Switch to mobile version