Autor Opinió
3 Maig 2019 a 12:00

El bitcoin i les criptomonedes

Jordi Franch//Foto: UManresa

Jordi Franch//Foto: UManresa

El diner és una institució social de màxima importància. Intuïtivament, el solem associar al sistema bancari, però el seu ús transcendeix la pràctica bancària i arriba molt més enllà.

El diner no es pot encasellar en un mercat concret i particular, sinó a tots en general. La majoria dels intercanvis que es fan en una societat comporten una contraprestació monetària. Comprem taronges amb diners, contractem una assegurança amb el pagament d’una prima, treballem per cobrar un sou a finals de mes, demanem un préstec al banc i ens comprometem a retornar-ho amb interessos, exercim la caritat amb la donació de diners… Moltes accions humanes estan motivades pels diners i la majoria de les prestacions de béns i serveis tenen una contraprestació monetària en forma de diner.

El diner és com la sang que alimenta el cos social. Si el diner i el crèdit estan sans i equilibrats, la societat també ho estarà. Però si el diner està malalt, tota la societat emmalalteix. Lenin solia defensar que per destruir la societat occidental n’hi havia prou amb destruir el seu diner. I en aquest punt té tota la raó. Seria una ironia de la història que el sistema comunista hagi fracassat, però que el sistema occidental imperant s’acabi autodestruint per culpa de la mala qualitat del seu diner. Això no és pas impossible i només hem de ser conscients de les crisis financeres que periòdicament colpegen les nostres societats.

El diner que coneixem a l’actualitat és el diner-fiduciari, un tros de paper imprès pel Banc Central sense cap valor intrínsec per ell mateix. Malgrat el desconeixement generalitzat, no és una situació que es pugui considerar habitual. Just al contrari, durant segles, les societats han preferit un altre tipus de diner, el diner-mercaderia, que sí té un valor real per ell mateix. Pensem en la sal a l’edat mitjana, el bestiar a l’Orient Mitjà, el cacau a la civilització maia, els cigarrets als camps de concentració de la Segona Guerra Mundial i, naturalment, l’or, al que s’arriba per un procés de selecció natural. El patró or és aquell sistema monetari que fixa el valor del diner en termes d’una determinada quantitat d’or. En vigor durant tot el segle XIX, proveeix un marc d’estabilitat monetària i proporciona un nivell de confiança en les relacions internacionals molt superior a l’actual. L’últim vincle de la moneda, concretament el dòlar nord-americà, amb l’or es remunta al 15 d’agost de 1971. No fa, per tant, massa anys. En aquest darrer període, que no arriba als 50 anys, la inestabilitat monetària i financera s’han disparat. La capacitat que tenen les autoritats polítiques i monetàries per generar inflació, crear moneda del no res i abaratir artificialment el tipus d’interès es tradueix inevitablement, tard o d’hora, en crisis financeres periòdiques.

Des de l’any 2009, però, es parla d’una nova moneda anomenada bitcoin. És un tipus de criptomoneda o moneda digital que va directament del comprador al venedor (peer to peer) i que escapa al control dels Bancs Centrals i dels governs, regint-se per una base de dades descentralitzada anomenada cadena de blocs (blockchain). Tothom qui ho desitgi pot descarregar-se el software necessari al seu ordinador i començar a minar bitcoins mitjançant la resolució de complexos algoritmes matemàtics que requereixen un elevat consum d’energia i que no són, per tant, gratis. L’oferta total de bitcoins estarà limitada a 21 milions, xifra que s’aconseguirà aproximadament l’any 2100. Fins el moment present, s’han minat uns 16,7 milions de bitcoins.

Ens podem adonar que el protocol de disseny del bitcoin i el correcte funcionament del blockchain obren la porta a un funcionament de la criptomoneda similar al del patró or. Tècnicament, fins i tot la criptomoneda és menys inflacionària que el metall preciós, ja que la primera impedeix qualsevol increment en l’oferta monetària una vegada arribats al límit de 21 milions de bitcoins. En canvi, la quantitat total d’or sol incrementar un 1-2% anual per l’activitat extractiva addicional a les mines. Li falta molt recorregut encara al bitcoin, especialment en termes d’acceptabilitat social, generalització d’ús i estabilitat en el valor, però la seva extensió en els intercanvis seria una solució al problema de la inflació. Restant fora del control dels polítics, aquests no podrien continuar amb la salvatge monetització del deute i les polítiques monetàries ultraexpansives que tant s’han practicat durant l’última dècada. El pes de l’Estat i la factura a pagar, sigui en polítiques socials o militars, quedaria més clara als ulls de la ciutadania, que haurien de finançar-la amb impostos o/i deute, però no amb inflació i creació de moneda. Es posaria fi a la contínua pèrdua de valor de la moneda i aquesta millora podria repercutir en una societat més estable i menys propensa a les crisis financeres periòdiques.

Jordi Franch és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version