Autor Articles i estudis
2 Maig 2019 a 18:00

Matome Ugaki, l’èpic últim kamikaze de la Segona Guerra Mundial

Matome Ugaki// Foto: Wikimedia Commons

Matome Ugaki// Foto: Wikimedia Commons

Una de les principals limitacions que tenen les policies i els cossos de seguretat per lluitar contra l’integrisme és que molts dels seus adeptes, a falta de millor eina, no dubten a immolar-se en mor de les seves conviccions, ja siguin religioses, polítiques o ètiques, i davant d’això no hi ha negociació possible. Els japonesos, durant la Segona Guerra Mundial, van ser l’exemple més clar d’aquesta casuística, amb els coneguts com kamikazes. Soldats que, atrapats entre l’espasa de l’honor ancestral del guerrer samurai i la paret de l’avanç de l’exèrcit nord-americà, no van dubtar a sacrificar-se de forma èpica llançant-se contra l’enemic per terra, mar (veure Els Kaiten, els kamikazes submarins japonesos) i aire quan van veure la partida perduda. Tal va ser el cas del vicealmirall Matome Ugaki, el qual, després de la rendició d’Hirohito, va fer cas omís al seu mandat i es va llançar contra les forces ianquis en un viatge sense retorn. És el conegut com a “últim kamikaze”.

A principis de febrer de 1945, les forces japoneses al Pacífic, tot i lluitar contra els aliats amb ungles i dents, veien que la guerra estava perduda. La impossibilitat de construir vaixells, avions i diferent material de guerra al mateix ritme que ho feien els seus contrincants feia que, a cada dia que passava, es trobessin una mica més en desavantatge. La dificultat d’aplicar novetats tecnològiques en el camp de batalla tal com estaven fent els EUA, era un plus d’inconvenient que era impossible de superar. En aquesta situació tan desesperada, en què el codi d’honor del soldat japonès (el bushido) no observava la rendició en cap cas, el llançar avions pilotats per pilots suïcides contra els vaixells americans es va veure com l’única forma d’aturar la més que possible intenció aliada d’envair Japó.

En aquesta tessitura, el vicealmirall Matome Ugaki va ser encarregat per l’alt comandament nipó de comandar la 5a flota aèria japonesa, situada a l’illa de Kyushu (al sud del Japó) dedicant-se des d’aquest punt a enviar centenars d’operacions kamikazes contra la marina nord-americana -sobretot contra vaixells de transport i portaavions, que eren especialment delicats i estratègics- que s’estava acostant perillosament a l’illa d’Okinawa, a uns 550 km al sud de l’arxipèlag japonès.

Els efectes d’aquests atacs eren devastadors per als aliats, no tant a nivell material com psicològic, encara que per a qui van resultar catastròfics van ser per als mateixos japonesos, ja que perdien els avions i, el que era pitjor, els pilots i la seva valuosíssima experiència. Una força tècnica i humana que era totalment irreemplaçable. La presa d’Okinawa, l’entrada a la guerra de la Unió Soviètica i les dues bombes atòmiques van acabar per convèncer l’emperador Hirohito que no valia la pena seguir amb la guerra, de manera que el 15 d’agost de 1945 a les 12 del migdia, i després d’una declaració radiodifosa, Japó es va rendir.

Semblant cop baix a l’honor castrense japonès va fer que hi hagués, entre els alts comandaments, conats de rebel·lió per impedir la rendició de totes totes (veure El cop d’estat contra Hirohito per evitar que el Japó es rendís) i una autèntica “epidèmia” de suïcidis rituals entre les més altes figures militars japoneses, en no poder haver evitat la vergonya de la deshonrosa derrota i no poder suportar el veure’s jutjats i humiliats pels vencedors (veure el periodístic festí de hienes del suïcidi del General Tojo).

Després de sentir el comunicat de l’emperador, Ugaki, sense fer cas del missatge d’Hirohito, va decidir que, com no havia rebut cap comunicació “oficial” obligant-lo a finalitzar els atacs, va decidir comandar ell mateix un últim atac contra els invasors nord-americans. Malgrat les protestes dels seus subalterns, que li van retreure que prengués tan dràstica decisió quan la postguerra necessitaria de la seva experiència i lideratge, Ugaki es va preparar per a l’atac, trobant el suport de 22 soldats nipons disposats a pilotar sengles 11 biplaces cap al seu tràgic destí.

D’aquesta manera, Ugaki, vestit de verd fosc, sense cap condecoració ni emblema del seu rang i equipat simplement amb uns binocles i una cerimonial espasa curta, es va fer una última honrosa foto i va prendre el lloc d’un suboficial encarregat de la ràdio en un dels avions. El suboficial, un tal Akiyoshi Endo, es va enfadar com una mona i es va negar a ser deixat en terra de manera que, encastades tres persones en un avió de dues places, van emprendre, després dels rituals tradicionals, la seva última batalla per l’honor japonès. Tres dels onze avions van tornar per problemes tècnics i, a les 19.24 h es va rebre un últim missatge del bombarder Yokosuka D4Y d’Ugaki, en què s’informava que iniciava un atac a un vaixell americà. Mai més es va saber d’ells.

Al matí següent, una patrulla americana a l’illa de Iheya, a Okinawa, descobria les restes d’un avió fumejant amb tres tripulants morts, un dels quals, vestit de verd fosc, tenia el cap destrossat, li faltava un braç i estava acompanyat per una espasa curta. No se sap exactament què va passar ja que, durant aquelles hores, la marina nord-americana no va documentar cap atac kamikaze a les seves tropes. Sigui com sigui, algunes versions apunten que, davant la falta d’objectius al seu abast, va intentar impactar contra un transport de tropes, sense gaire èxit. Els altres set haurien caigut al mar, possiblement abatuts per caces americans, encara que no ha quedat documentació referent a això.

Segons sembla el vicealmirall Ugaki es va suïcidar no tant per una qüestió d’honor personal -que també- sinó per la vergonya d’haver sacrificat la vida de tants valents pilots i no haver estat capaç d’aconseguir els objectius proposats. Sigui com sigui, el Japó va resultar derrotada en una guerra en què el fanatisme imperialista i una arcaica manera de concebre la guerra no li va deixar més sortida que lluitar fins al final. Matome Ugaki, d’aquesta manera, ha quedat per a la història com l’últim dels kamikazes de la Segona Guerra Mundial. Kamikazes que, si bé no van ser capaços de donar la volta a la truita, van marcar amb el seu sacrifici l’esperit de tota la societat nipona posterior; convertint-se, de retruc, en un exemple d’abnegació, disciplina i dignitat humanes que mai ha de tornar-se a utilitzar per fer el mal, sinó per fer avançar la humanitat.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version