Autor Articles i estudis
26 Setembre 2019 a 18:00

Delos, el paradís fiscal “made in Roma”

Mercaders Delos// Foto: http://clio-antiguedad-luiselli.blogspot.com

Mercaders Delos// Foto: http://clio-antiguedad-luiselli.blogspot.com

Si et donen a escollir entre pagar impostos i no pagar-los, la gran majoria de la gent agafarà -frikis irredempts a part- l’opció de no deixar anar ni una sola rupia, per molt que se’ls intenti convèncer de que és bo per a la societat. Uns per no tenir diners i altres per tenir-ne massa, el que no s’escaqueja impostos és perquè no pot i, en aquests assumptes, les grans fortunes tenen els seus gabinets especials que tenen la mà trencada en amagar aquests milions que els hi sobra. Una de les opcions més socorregudes entre les grans corporacions és la d’utilitzar empreses ubicades en paradisos fiscals, on es paguen pocs impostos (per no dir-ne cap) per, d’aquesta manera, treure més rendiment als diners -lícit o il·lícit, és el de menys- que n’obtenen. Podem arribar a pensar que aquests paradisos fiscals són un invent recent, però res més lluny de la realitat. De fet, tenim constància d’aquest tipus de llocs “duty free” ni més ni menys que des del segle II aC. És el cas de Delos, una illa enmig de l’Egeu que els rics empresaris romans van usar amb fruïció per evadir impostos. El més curiós del cas és que va ser promoguda per la mateixa Roma.

Delos és una petita illa de 3,5 km2 pertanyent a l’arxipèlag de les Cíclades, situada a 150 km al sud-est d’Atenes, al mar Egeu. Eminentment desèrtica i plana (la màxima elevació és de 113 metres sobre el nivell del mar) i amb tan sols 24 habitants fixos el 2011, Delos és a dia d’avui un illot perdut davant de la turística Míkonos que atreu els visitants per ser un jaciment arqueològic declarat Patrimoni de la Humanitat. No obstant el desolat de l’illa -la flora autòctona no passa de la mida matoll- la seva història amaga un passat impressionant en què mig món conegut passava pel seu tranquil i segur port.

Explica la mitologia que l’illa havia sorgit enganxada al pal del trident de Posidó, i que la deessa Leto, que estava embarassada de Zeus, es va amagar a Delos per fugir de l’assetjament d’Hera, que morta de gelosia, pretenia arrabassar el fill que portava en les seves entranyes. Al final, li va donar el salt i a Delos va donar-hi a llum a Apol·lo i a Artemisa, i és, des de llavors, considerada una illa sagrada, disposant d’un famós temple d’Apol·lo. Temple que va fer que Delos es convertís en un centre de pelegrinatge grec des de molt abans del segle VI aC, situació que li permetia mantenir-se econòmicament gràcies a aquest tràfec turístic-religiós. No obstant això, a principis del segle II aC els romans tenien altres idees per a la petita illa.

Després de la Segona Guerra Púnica i la victòria sobre Cartago al 202 aC, Roma inicia un període d’expansió cap a la Mediterrània Oriental en què s’enfronta amb el regne de Macedònia pel control de la Mar Egeu. En aquesta situació, els grecs, dividits en diverses federacions, es troben entre les dues potències movent-se a favor d’unes o altres segons els seus interessos. Roma, llavors encara una república, intenta atreure les simpaties dels grecs, oferint una espècie de protectorat que els assegura la seva fidelitat, alhora que les protegeix de les vel·leïtats macedònies. I en el 167 aC, Roma cedeix la, fins aquell moment independent, illa de Delos a la seva aliada Atenes i la declara port franc, amb tot un seguit d’avantatges fiscals que converteix Delos en un dels ports més importants de la zona. Però… per què Roma posa l’objectiu en una petita illa perduda a l’Egeu? Per fotre. Simplement.

Dins dels plans expansius romans, el control de l’Egeu era vital, en tant que bona part del comerç entre orient i occident s’exercia en els ports de les illes d’aquest mar. Això significava que qui tingués el control del comerç, tindria el control de l’economia i de les riqueses que venien complementàries. I en aquell moment, els ports que partien el bacallà eren Corint i, sobretot, Rodes (a l’illa homònima) la qual podia fer ombra a Roma gràcies a la seva vitalitat comercial. I com acabar amb ells sense enfrontar-se bèl·licament? Posa un port més barat a prop seu i emporta’t la seva clientela. Fàcil.

Així les coses, Atenes va expulsar tots els delians (no volien eliminar els impostos de l’illa) i van repoblar Delos amb atenesos, alhora que una gran quantitat de mercaders romans van venir a l’illa gràcies als seus avantatges. Avantatges que van permetre la instal·lació, al seu torn, de nombrosos bancs privats, als quals se sumava una banca pública que gestionava amb criteris mercantils els beneficis obtinguts amb els pelegrins del temple d’Apol·lo. Gràcies a tot això, el port va començar a bullir d’activitat de tota mena, provinent d’Egipte, Fenícia o Síria, que feien les seves transaccions en els magatzems de l’illa evitant d’aquesta manera tot un seguit de gravàmens que haurien hagut de pagar en altres ports.

Aquest sobtat èxit, gran part del qual va provenir del tràfic d’esclaus fet per pirates gràcies als ulls grossos de Roma (en principi la pirateria estava prohibida, però si alguna cosa eren els romans, eren pragmàtics) va fer que la població de Delos es disparés d’unes 6.000 persones a més de 25.000 en molt poc temps. La gràcia que va fer a Rodes, com podeu imaginar va ser tremenda, caient el seu volum de negoci de 1.000.000 de dracmes a 850.000 en només tres anys i, a partir d’aquí, al ritme del 5% anual. No en va, en el 150 aC, Rodes va caure en fallida. Corint, per la seva banda, va ser arrasada per Roma el 146 aC (possiblement per pressions dels mercaders romans delians), la qual cosa deixava el camp lliure a Delos com a gran “hub” comercial de l’Egeu i als romans com a potència dominant en la zona. No obstant això el paradís fiscal delienc acabaria abruptament.

Al 88 aC, Roma ja controla directament tota la península balcànica i part d’Anatòlia, però el rei Mitrídates VI del Ponto (un regne situat en la riba aquest del Mar Negre) s’oposa amb gran perícia a les legions romanes, fins al punt de posar en un seriós compromís als generals Sila, Lúcul i Pompeu. En una de les seves batalles, les tropes de Mitrídates arrasen amb Delos, la qual, més xula que ninguna, no estava ni fortificada. Massacrada la població romana de l’illa i saquejada la ciutat, no va ser fins al 84 aC quan va tornar a la cleda romana i, encara que es va recuperar una mica, ja no va tornar a ser el mateix. La realitat comercial havia canviat (l’extensió dels territoris romans permetia el comerç directe des d’orient) el clima havia assecat les fonts de l’illa i, el 69 aC, una nova incursió de pirates mitridatistes, van acabar per arruïnar definitivament l’antic pròsper paradís fiscal de Delos.

En conclusió, l’existència de zones en què escaquejar impostos es remunta gairebé als orígens dels diners. No obstant aquesta realitat històrica, potser ens hauríem de preguntar el perquè de l’existència avui dia d’aquests paradisos fiscals, més quan sabem que en ells es mouen milers de milions procedents de negocis il·lícits o fraudulents que els diferents estats s’afanyen a combatre… almenys davant l’opinió pública. Vist que, històricament, les potències han fet i desfet amb aquest tipus de negocis el que els ha semblat (veure Moresnet, un petit país de apàtrides)… ¿fins a quin punt no estan jugant amb nosaltres a pintar com els “dolents-dolentíssims” a aquests paradisos fiscals quan, com va fer Roma amb Delos, són simples eines polítiques dels estats? ¿Hipocresia? ¿Pragmatisme?

Sigui el que sigui, vigili la seva butxaca; sempre hi haurà algú que vulgui treure-li els seus diners per les bones o per les dolentes, i que li prometi el màxim rendiment.

I possiblement sempre sigui el mateix.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version