Autor Articles i estudis
10 Octubre 2019 a 18:00

L’extraordinari cas de les mallerengues lladres de nata

mallerengues// Pinterest

mallerengues// Pinterest

L’ésser humà, en la seva infinita supèrbia, ha acabat per creure que la Terra li pertany per dret diví. Aquesta falta d’humilitat de l’home, fruit de l’estupidesa congènita de l’espècie i l’egoisme malaltís que demostra contínuament, l’ha portat a pensar que l’únic ésser que pensa al planeta és ell, i que això li dóna dret de cuixa per fer absolutament el que li plagui amb la resta d’éssers que comparteixen amb ell aquesta pedra flotant en l’espai. De fet, si ens tapem els ulls i no volem veure res del que ens envolta, possiblement sigui així, però tan aviat que els obrim, veurem com hi ha una infinitat d’éssers vius que, potser, no facin transcendentals tertúlies esportives, però que de ximples no tenen ni un pèl (veure El cas dels arbres assassins). I un exemple d’això el coneixen bé els anglesos, que durant el segle XX es van adonar que uns petits ocellets havien après a beure la crema de la llet… obrint ells les ampolles! És el cas de les intel·ligents mallerengues blaves britàniques.

A Anglaterra, a principis de segle XX, en el període entre la primera i la segona guerra mundial, hi havia el costum de repartir diàriament la llet de porta a porta en ampolles de vidre de boca ampla sense cap tapa. Consideracions higièniques a part (veure La Grip Espanyola, la mortífera història de la pitjor epidèmia de la Humanitat) les quals no estaven ni de bon tros generalitzades en aquells dies, el repartiment porta a porta d’aquest tipus de producte aviat va cridar l’atenció dels petits ocellets de jardí que, d’una manera inesperada, es trobaven amb un suplement alimentari amb el que complementar els durs dies hivernals: la nata de la llet.

Ara resulta molt rar poder obtenir llet crua, però fins ben entrat el segle passat, la llet de vaca es comprava i es consumia sense tractar (amb el consegüent perill de contraure malalties potencialment perilloses) de tal manera que la llet portava intacte el seu contingut de matèria grassa, és a dir, la nata. Això feia que el greix lacti formés una capa que surava a la superfície de la llet i que era susceptible de ser utilitzada en infinitat de receptes de cuina. Avui, en que la llet està pasteuritzada, homogeneïtzada, uperitzada i espremuda fins que s’extreu l’últim grumoll de nata per al seu ús per la indústria làctia, no podem imaginar el que era, però les mallerengues blaves i pit-rojos britànics dels anys 20 sí que ho sabien bé, i aprofitaven les ampolles deixades a la porta de les cases per fer una bona ració de nata als matins.

Durant els anys 30, les empreses repartidores, davant les queixes de la gent i el desenvolupament dels nous mètodes d’higiene, van començar a tapar les ampolles amb un precinte d’alumini que hauria de posar fi als excessos lactis d’aquells petits ocells. No obstant això, alguna cosa va fallar: els pit-rojos havien deixat d’absorbir la nata de les ampolles com s’esperava, però les mallerengues blaves havien après a trencar el precinte metàl·lic de les ampolles i a seguir prenent la nata directament dels envasos dipositats a la porta de les cases. Però no només això, sinó que eren capaços d’escollir les marques que tenien més nata en funció del color de l’etiqueta. Ves-los darrera…

Aquest comportament, lluny de ser un fet aïllat, es va estendre per la colònia de mallerengues britàniques fins a passar, a finals de dècada, a altres zones del continent europeu en què també es tenia el costum de servir la llet a domicili i deixar-la en les portes de les cases, tal el cas d’Holanda o els països escandinaus, encara que allí la “costum” es va perdre en haver-se suprimit el repartiment porta a porta com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial. Per contra, a principis dels 50 la conducta de les mallerengues britàniques s’havia expandit per tot el Regne Unit, fins a ser una pauta que dominava el milió d’individus en què estava estimada aquella colònia. No obstant això… què era el que havia passat perquè totes les mallerengues blaves angleses sabessin el truc del precinte, però no els pit-rojos? Eren més llestos uns que els altres?

Quan es va estudiar el problema es va observar que aquest comportament havia començat en uns punts concrets de la geografia britànica, a partir dels quals s’havia anat expandint a mesura que el temps passava. Així les coses, els científics van arribar a la conclusió que van haver certs individus que van descobrir el truc de foradar els precintes per beure la nata i que els altres, per imitació, van aprendre d’aquests emprenedors, passant el coneixement als seus congèneres de generacions i llocs allunyats. No obstant això, no només va ser el fet de ser més o menys capaços d’aprendre de l’experiència aliena, sinó que bona part de culpa la van tenir els hàbits socials de les mallerengues, les quals, durant dos o tres mesos a l’any, formen estols familiars de fins a una dotzena d’exemplars que es desplacen junts pel territori, donant-los l’opció d’aprendre dels seus pares i familiars (veure El macaco japonès, la baula perduda de la intel·ligència humana). El pit-roig, per contra, és molt territorial i individual (és agressiu amb altres individus) situació que el porta a no formar comunitats, dificultant enormement la transmissió de les conductes apreses.

En definitiva, que un petit ocell de 12 cm de llarg i 11 grams de pes és capaç d’enfrontar-se a un problema, reflexionar sobre això, desenvolupar un comportament que li sigui favorable i és capaç de transmetre aquest coneixement après a amics i familiars, talment com fa un ésser humà. Potser les mallerengues no utilitzin els mateixos codis que nosaltres, però el seu cervell és molt més complex i eficaç del que arribem a comprendre, cosa que els permet adaptar-se amb facilitat a les noves situacions que els proporciona el seu entorn. De fet, aquest truc de la nata s’està perdent entre les mallerengues blaves pel costum humà, cada vegada més estès, de comprar la llet en tetra-brics al supermercat, en comptes del tradicional servei porta a porta. En compensació, s’han documentat casos en què ataquen ratpenats per menjar-se el cervell com a forma d’obtenir una aportació de matèria grassa a la seva dieta. Detall sense importància per si algú dubtava de la seva capacitat innovadora.

Sigui com sigui, sospesant la intel·ligència d’aquests petits éssers voladors i vistes les rucades que inunden cada vegada més el comportament humà actual, estic segur que qualsevol espavilada mallerenga és capaç de treure la llana del clatell a més d’un energumen de dues potes, per molt que es cregui tocat per la vareta de Déu per haver-lo posat sobre la faç de la Terra.

I és que, encara que sembli mentida, les mallerengues blaves, a més de pensar, volen.

És capaç de superar-la?

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version