Autor Opinió
18 Octubre 2019 a 12:00

Suspenent en competitivitat

Jordi Franch//Foto: UManresa

Jordi Franch//Foto: UManresa

La Comissió Europea ha publicat el darrer índex regional de competitivitat a Europa. En el rànquing (de 0 a 100) publicat per l’executiu comunitari, Catalunya assoleix una puntuació de només 53,5 punts, mentre que la mitjana de la Unió Europea és de 60 punts. S’empitjora el resultat de l’última edició de l’estudi, de l’any 2016.

Pel conjunt d’Espanya, lidera el rànquing Madrid, seguida pel País Basc, Catalunya, Navarra i Cantàbria. L’índex elabora una anàlisi de cada regió de la UE centrada en 3 àrees (estructures bàsiques de l’economia, innovació i eficiència) i 11 indicadors (institucions, estabilitat macroeconòmica, mercat de treball, sanitat, progrés tècnic..). Catalunya destaca negativament en eficiència, ja que està per sota del nivell mitjà en dues variables tan importants com són el mercat laboral i l’abandonament escolar.

L’ascensor social de l’educació s’alenteix o directament s’atura. En el regne de l’enxufisme, la meritocràcia perd protagonisme i l’educació deixa de ser la principal via de mobilitat social. I no cal recordar que el mercat laboral, amb un atur actual del 14%, continua sent un punt molt feble de totes les comunitats de l’Estat espanyol, exceptuant País Basc i Navarra, així com també de moltes regions portugueses, italianes i gregues. L’Estat i Catalunya suspenen estrepitosament en institucions i estabilitat macroeconòmica, amb una puntuació en tots dos casos de només 40 i 44 punts respectivament. Les regions europees capdavanteres en competitivitat són Estocolm, Londres metropolità, Utrecht/Amsterdam, Copenhaguen, Luxemburg, Munich i Helsinki. Totes elles presenten excel·lents puntuacions en tots els indicadors. Es compleix l’anomenat principi d’Anna Karenina: “totes les famílies felices s’assemblen, mentre que la infeliç ho és a la seva manera”. Els líders comparteixen fortaleses, mentre que Catalunya pateix, ho sabem, d’institucions disfuncionals i inestabilitat macroeconòmica, suspenent també en el funcionament del mercat de treball, models de negoci low-cost, educació superior i formació contínua.

La competitivitat és el conjunt de factors, polítiques i institucions que determinen el nivell de productivitat d’un país. Només hi ha dues maneres d’incrementar la renda per càpita d’una societat: o augmentant el nombre d’hores totals de treball o incrementant el nombre de béns i serveis produïts per cada hora treballada. En altres paraules, o treballar més o treballar millor i amb major productivitat. Donat que la jornada laboral està delimitada legalment i que el dia té només 24 hores, és evident que a llarg termini els estàndards de vida de qualsevol país només milloren sostingudament amb més productivitat. Una major qualitat de vida requereix de major productivitat però, ai las!, la productivitat de l’economia espanyola (i catalana) porta estancada més de 20 anys. El PIB real (descomptant la inflació) per hora treballada a Espanya amb prou feines ha crescut un 0,1% anual entre 1995 i 2015. En canvi, als EUA o Alemanya, la productivitat s’ha expandit a ritmes d’entre l’1,1% i l’1,4% anual. Un dels motius és la manca de competència real a Espanya o, en altres paraules, l’existència d’una xarxa de monopolis legals tan poderosos que estrangulen l’acumulació de capital i el progrés tècnic. L’estructura regulatòria espanyola protegeix les companyies ineficients de la competència i impedeix que siguin desplaçades o absorbides per altres empreses més eficients i amb millors equips directius. Al final, és el nepotisme i no el talent, el que acaba decidint qui talla el bacallà. L’esclerosi derivada de les relacions privilegiades de poder fa que la injecció de capital es dirigeixi predominantment a empreses poc productives que gaudeixen de mercats captius, marginant les més dinàmiques i emergents. Com a conseqüència, es frena la innovació i la incorporació de noves tecnologies.

S’ha de dinamitzar la competència per tal que les empreses eficients puguin créixer i les ineficients reconvertir-se. Però tindrem un problema greu mentre les ineficients gaudeixin del favor del BOE i les eficients siguin asfixiades pel pes dels impostos i l’excés de normes regulatòries. S’ha de promoure un entorn empresarial dinàmic i atractiu per als emprenedors, facilitant l’entrada i sortida de les empreses als mercats europeus i reduint o simplificant les seves regulacions. Mentre el creixement descansi únicament en el número d’hores treballades per una petita part de la població en sectors d’escàs valor afegit com l’hostaleria i el turisme low-cost, mentre el 95% del teixit empresarial siguin microempreses sense múscul tecnològic ni financer, mentre molts treballs a temps parcial portin associat el frau d’hores extres no pagades ni compensades, mentre 1 de cada 3 contractes laborals sigui temporal, aquest país continuarà sent un país de tercera amb un present decadent i un futur encara pitjor.

Jordi Franch és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version